Al cafè científic d’ahir va venir Isidre Ferrer, Hospital Universitari de Bellvitge-Universitat de Barcelona. Ens va parlar sobre la història de la recerca sobre el cervell, per arribar a la seva tasca de recerca en el banc de cervells, on volen trobar explicació i diagnòstica dels trastorns mentals com ara la malaltia d’Alzheimer.
Al renaixement hi havia estudis anatòmics en cadàvers, amb la qual cosa es va veure l’estructura macroscòpica del cervell. El pas següent, ja va ser estudiar el cervell des del punt de vista microscòpic, quan es va distingir la substància blanca i la substància negra. I, segons l’escola alemanya, es feien talls seqüencials del cervell, per a veure el cervell en una pretesa tercera dimensió.
Així Ramon y Cajal va descobrir la neurona amb la tècnica de Golgi, i ho va aconseguir perquè només tenyia una de cada cent o mil neurones. Tot i això, va ser una bonica discussió la que va enfrontar Cajal (neuronisme) i Golgi (reticularisme). També es van estudiar persones amb lesions al cervell, com podien repercutir en el seu comportament. Ara, s’estudia a un altre nivell.
Un exemple d’aquesta evolució seria el cas de la malaltia de Parkinson. Fa dos segles, James Parkinson va descriure la malaltia que duria el seu nom, con un trastorn del moviment. Fa cent anys es va poder veure per citologia que era un deteriorament de la substància negra, que degenerava perdent color. I, ara, sabem com està involucrat un procés bioquímic per manca de dopamina. I també es veuen les lesions per ressonància magnètica nuclear (RMN), tomografia axial computeritzada (TAC) i tomografia per emissió de positrons (PET), tècniques que donen informació visual de les lesions cerebrals.
Després, des de la Casa de locos dibuixada per Goya, que no era més que una presó per a malalts mentals, fins a l’aparició del concepte de demència, pèrdua de les facultats cognitives, concepte que va sorgir més tard, va anar desglossant molts dels trastorns mentals, o situacions d’alteració de salut. Va parlar dels textos de finals del segle XIX i principis del XX, on, curiosament, es parlava en el cas dels homes de neurastènia, una malaltia que més tard es va nomenar surmenage i després estres (tot plegat, un cansament intel·lectual). En el cas de les dones, en canvi, la situació era diferent, es parlava d’histèria, que era, etimològicament, una alteració de l’úter. Els metges i les infermeres les practicaven un “desahogo histérico”, una mena d’injecció que no deixava de ser una masturbació. A mitjans del segle XX, quan es va publicar l’informe Kinsey, una visió moderna i epidemiològica de la sexualitat humana occidental, les qüestions referides a la sexualitat humana van començar a tractar-se d’una forma més reposada i, ara, la histèria no es considera un diagnòstic.
Mes informació: Obra de Cajal
Imagen: Casa de locos, de Goya
