Al cafè científic de dimecres 16 de gener va venir Jordi Mazón, físic de l’aire a la UPC (Castelldefels), per parlar-nos de meteorologia. Ens va confessar que li feia gràcia estar en una xerrada del cicle dels canvis, perquè enllaçava en una altra cadena de canvis.
Jordi havia estat professor en un institut durant dotze anys. Després va passar a la UPC per a fer recerca sobre el clima del Massís del Garraf, vinculada també amb altres canvis. Com qualsevol persona que li demanen una recerca en meteorologia d’una zona localitzada, va voler anar a trobar dades de les estacions. Però va resultar que en l’incendi del 1994 es van perdre totes les dades. Per això va buscar les dades de les poblacions veïnes que envolten el massís: Sitges, Vilanova, Sant Feliu e Llobregat, el Papiol, Barcelona. I aleshores es v adonar que hi havia una diferència, un canvi en la pluviositat de les diferents localitats.
L’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat
Si la pluviositat mitjana anual recollida a Sitges és de 540 mm i la de Vilafranca de 540 mm, la del Delta del Llobregat és de 642 mm, mentre que la de Barcelona és d’entorn 600 mm anuals. Hi ha una diferència clara, que es dóna preferentment a finals d’estiu i la tardor. Què fa aquesta anomalia pluviomètrica al Delta del Llobregat? A més, l’avi, pagès al Delta del Llobregat, li deia: no cal patir, perquè aquí plou de nit. I, efectivament, els registres indicaven que el 80% e les pluges havien estat de nit. Però, per què plou més i plou de nit?
La resposta, que va fer guanyar un premi a en Jordi, és meteorològica. A partir del 15 d’agost, quan la temperatura nocturna a Barcelona és de 22 ó 23ºC, al Delta del Llobregat és d’entorn 15ºC. Per què aquesta diferència? Doncs perquè les nits comencen a fer-se més llargues, sobre tot a l’interior, i per damunt del riu baixa aire més fred de l’interior. L’aire canalitzat, en arribar a la costa es troba amb l’aire calent litoral; com l’aire calent pesa més, les bosses d’aire no es barregen, el fred puja, es condensa l’aigua en suspensió i pot ploure.
Què és un front? Experiment
Per comprendre què és un front ens va suggerir de posar un got d’aigua a la nevera, fins que arribi a poc abans de congelar-se. Li afegim un colorant, com el blau de metilè, que el trobem a les farmàcies i és innocu. Aleshores, amb cura (suggereix amb una canya de beure) l’afegim en un altre pot amb aigua (millor transparent) que, prèviament, hem escalfat. Veurem que les dues masses d’aigua no es barregen, la diferència de temperatura no ho permet. El mateix succeeix amb l’aire; i, la línia de separació, és el front.
Els deltes d’altres rius
Aquest fenomen de major pluja que a l’entorn a la desembocadura dels rius, també s’ha descrit en altres llocs, com ara al Besòs, a la Tordera, a l’Ebre… a Blanes, per exemple, la temperatura nocturna és més baixa que la de Mataró, perquè la Tordera canalitza aire fred de l’interior. També succeeix a altres zones del món. A la Mediterrània s’ha trobat a Israel,
Grècia, Itàlia, França, la Roina… a la vora sud és més difícil de quantificar per la manca de registres. A altres zones del món també s’ha descrit, Borneo, Taiwan, la desembocadura de l’Amazones… A Hawaii, amb les altituds i la latitud el fenomen està molt marcat; cada nit, cap a les 2 am, plou.
El Garraf com a generador de pluja, els alisis i les boires interiors
Aleshores comencen una sèrie de preguntes. Un participant vol saber si la vegetació del Garraf, com a zona arbrada, no pot contribuir en l’anomalia pluviomètrica del Delta del Llobregat. En Jordi diu que poc. Per a això caldria un escalfament molt superior. El Garraf és força pelat, per incendis i sobreexplotació; així que té poca vegetació. A més, és un massís calcari, de roca blanca; per la qual cosa, l’albedo, és a dir, el reflex de la llum del sol fa que s’escalfi poc. Contràriament, al Corredor si que els pins hi poden tenir una certa influència en el microclima.
Un altre dels participants al cafè pregunta si és el mateix fenomen dels alisis a Canàries. Però no, és l’efecte d’un fenomen diferent. Els alisis, deguts a la rotació de la Terra, en el seu camí vers el NW, passen per sobre el mar i recullen vapor d’aigua. En topar amb les illes més elevades, l’aire puja i, entre els 700 i els 1.000 m es forma un mar de núvols durant el dia. Tampoc no és com la formació de les boires de l’interior de Catalunya, bé a la plana de Vic, bé a la de Lleida, són degudes a la inversió tèrmica que es dóna en les valls de rius, en refredar-se més l’aire de la capa inferior de l’atmosfera.
La recerca
Rutinàriament, alhora que llegeix els diaris, en Jordi recull les dades meteorològiques i pluviomètriques de diferents zones del món per elaborar la seva recerca. Recull informació sobre la temperatura, el vent, la humitat, l’alçada… del Servei Meteorològic de Catalunya, que és gratuït. Quan té una sèrie que vol estudiar, com són tantes variables, ha d’anar al supercomputador Mare Nostrum amb el model worf obtingut gratuïtament del National Center for Atmospheric Research, a Colorado (EUA). En algun moment es va intentar de fer servir ordinadors personals per estudiar les dades quan els usuaris no els feien servir (com en el cas SETI: Searching Extra Terrestrial Life), però amb el supercomputador és molt més ràpid.
L’aqüífer del Delta del Llobregat
Quan plou sobre el Delta del Llobregat, no tota l’aigua va al mar. Molta part es filtra a un aqüífer que hi ha al subsòl, una acumulació d’aigua tan gran com el pantà de La Baells. El 80% de l’aigua de l’aqüífer és aportada per la pluja que es filtra a l’alçada de Sant Andreu de la Barca. Per tant, a banda de la fertilitat de la terra, en trobar aigua només perforant de 4 a 5 metres, l’aqüífer ha estat explotat intensament. Unes 10.000 persones viuen de l’agricultura de regadiu que manté l’aqüífer.
Per permetre la filtració de l’aigua a l’aqüífer, de la qual en depèn bona part de la ciutat de Barcelona, no s’ha de pavimentar el Delta. Desprès de la construcció de l’aeroport i amb l’explotació industrial (SEAT, Roca, Damm), l’aqüífer va minvar i se salinitzava, ja que està per sota del nivell del mar. Amb el trasllat de les empreses més grans, es recupera, tot i
que es manté la salinització de la part superior. La Damm s’hi ha quedat, de manera, com a anècdota, ens va veure que la cervesa que elaboren duu aigua de l’aqüífer.
Tenint en compte que amb el canvi climàtic la pluja (i neu) al Pirineu oriental (d’on s’abasteix la capçalera del Llobregat i, en conseqüència, Barcelona) disminuirà en un 30%, ja que la temperatura pujarà entre 2 i 4ºC, segons estimen els científics de l’IPCC. Ara, com l’aigua del Mediterrani pujarà entorn 2,7ºC, l’anomalia del Delta del Llobregat es mantindrà. Per això, evitar la construcció d’Eurovegas ha estat una molt bona notícia.
Jordi ens aconsella de visitar els Aiguamolls del Llobregat. Són zona de pas delsmigradors, no tenen res a envejar a altres zones de molleres del litoral mediterrani. L’aigua ha permès de recuperar el fartet (Aphanius iberus), un peix autòcton.
El canvi climàtic
Amb aquesta puja de temperatures, d’entre 2 i 4ºC al Pirineu oriental, la vegetació es mediterraneïtzarà. Els pronòstics expliquen que la vegetació actual del Pirineu està adaptada a un clima local en el qual cada dos o tres dies o bé plou o bé es els núvols tapen el cel. En qualsevol cas, la insolació baixa. Però, si deixa de ploure i la insolació és forta, què passarà amb els faigs, els pins rojos?
Al sud d’Espanya, la pluja ha minvat. S’ha comprovat amb la sèrie de Gibraltar, la més antiga del continent i probablement del món; perquè prendre nota del temps va ser un castic d’un oficial a un soldat i mai ningú no ha rebatut l’ordre. El que s’estima és que canviarà el règim de pluges, que es concentrarà a la tardor que, al seu torn, s’endarrerirà, i el període sense pluges serà més llarg. Aquest fet afectarà la vegetació.
La petita edat de gel
A ran d’una pregunta, si el clima sempre havia estat així, Jordi ens parla de la història del clima. Ens explica que, després de la darrera glaciació, ara fa uns 12.000 anys, hi ha hagut dos períodes que han marcat el clima del planeta. Fa entre 1.000 i 800 anys hi va haver l’Òptim Climàtic Medieval; quan, per la relació en el Sistema Terra-Sol, es podia cultivar vi a Anglaterra i a Grenlàndia els víkings podien fer dues collites anuals.
A partir del segle XIII fins al XVII, però, hi va haver un canvi de temps, la Petita Edat de Gel, caracteritzada per estius plujosos i freds, i baixada de les temperatures va fer que les glaceres avancessin. Aleshores, Grenlàndia va ser abandonada. A la Serralada Prelitoral, i fins a Xàtiva i Xixona, hi havia molts pous de glaç. Hi ha qui diu que, potser per això, van passar la tradició turronera a gelateria.
El canvi climàtic
A ran de l’explicació anterior, una participant pregunta si realment el canvi climàtic és dolent. Davant d’aquesta pregunta, Jordi ens porta a la memòria una idea, la de la primera gran extinció, vinculada al canvi en la composició de l’atmosfera terrestre pels estromatòlits. En els orígens de la vida a la Terra, els éssers vius generaven diòxid de carboni per la respiració. Aleshores van aparèixer els cianobacteris, uns organismes capaços de fer servir aquest diòxid de carboni creixent de l’atmosfera per, amb la llum solar, i mitjançant una fotosíntesi primària, sintetitzar hidrats de carboni, alliberant oxigen. Amb el temps, l’atmosfera va canviar. I, els organismes que hi havia aleshores es van extingir, perquè no estaven preparats per a viure en un mitjà oxidant; sinó, reductor.
L’analogia és clara. Si canviem el nostre entorn, com de manera inconscient van fer els estromatòlits, el que pot passar és que ens extingim nosaltres. El planeta seguirà. De tota manera, tot i no fer de la Terra en general un lloc invivible, si que s’hi estan tornant algunes zones del planeta. Aquest fet comporta canvis en la natura, que comporten migracions, que, al seu torn, generen canvis socials.
Ara bé, es pensa que, tot i que en primera instància hi pot haver un escalfament global, a mig termini (posem per cas a finals del segle XXI o principis del XXII) pot generar-se una nova etapa glacial. I ho expliquen perquè l’escalfament pot provocar un desglaç a Grenlàndia, que és gairebé el doble de gran que Europa. L’aigua freda originada per una potència de 3 km de gel, baixaria fins a enfonsar el Corrent del Golf, que se submergiria. Per tant, alteraria el cinturó de la circulació oceànica global, que, per comptes de temperar el Nord d’Europa, provocaria un avançament del casquet polar. I, al seu torn, l’albedo de la superfície blanca impediria escalfar la zona.
Jordi ens mostra un article de la revista Climate Change, on es diu que, a rel de la crisi econòmica generalitzada des del 2008, les previsions de l’escalfament planetari pot ser que es retardin una o dues dècades. I, potser, si cap al 2050 baixa el consum de combustibles fòssil, encara retardi el procés.
Els núvols
Jordi es confessa un apassionat dels núvols. Amb en Marcel Costa té alguns llibres publicats, per classificar-los. En un article sobre la tipologia dels núvols publicat a la revista Weather, en descriuen, a més dels deu gèneres habituals de núvols (3 alts, tres mitjans i tres baixos, més els cumulonimbus), introdueixen el concepte d’antroponúvol, quan està causat per l’activitat humana.
Aleshores és quan fem un experiment: fem un núvol en una ampolla. Ens prepara explicant que per a fer un núvol calen tres ingredients. De la mateixa manera que per a fer una truita de patates calen tres ingredients: ous, patates i la paella; i, si en falla un, ja no es pot fer una paella; per a fer núvols cal humitat, un nucli de condensació i que l’ambient es refredi.
Aleshores, Jordi posa aigua en una ampolla de vidre i l’agita, per que es dispersi vapor d’aigua. Després hi crema un petit paper dins. Finalment, amb un obridor d’ampolles de suro, augmenta la pressió. En treure el tap, es forma un núvol ben evident.
El temps i el clima
Abans d’acabar li pregunto com se li queda el cos quan sent “avui el clima ha estat bo”. O més encara “La climatologia avui ha estat benèvola. No és el mateix la meteorologia que la climatologia. Ambdues estudien el temps, però a escales de temps diferents. El clima és la seqüència del temps durant trenta anys, com a mínim, seria com la pel·lícula; mentre que el temps, seria un fotograma.
A ell, però, el treu de polleguera quan es dóna, a l’estiu, la “temperatura de xafogor“, que relaciona la temperatura i la humitat, sense tenir en compte el tercer factor que intervé en la sensació subjectiva de calor: el vent. Si fa vent, pot canviar molt la sensació. I, en qualsevol cas, no es tracta d’una temperatura en graus, sinó d’un índex de xafogor. I proposa l’índex Fanger de sensació de confort.
Els orígens
Tot i que de petit el psicòleg de l’escola va recomanar que estudiés lletres, perquè no li veia capacitat per a fer ciències, ell volia estudiar algun camp de les ciències. Potser també hi va influir en Carl Sagan, amb la sèrie Cosmos. I, probablement també, els seus orígens.
El besavi d’en Jordi anava a fer la verema al Rosselló. En passar en el tren pel Delta del Llobregat, va veure la fertilitat i els conreus de regadiu. En tornar a casa va prendre la muller i van venir a instal·lar-se al Delta. L’avi ja va néixer al Delta, i pagès, explicava i probablement va contagiar en Jordi de l’estima per aquesta terra i les seves condicions.
Més informació
Catanzaro: “La ciencia debate si el clima cambia con las nubes artificiales“. Diario de Córdoba, 19 de noviembre de 2012
Jordi Mazón, Marcel Costa, David Pino, Jeroni Lorente (29 oct 2012): “Clouds caused by human activities.” Weather de la Royal Meteorological Society
Jordi Mazón (2012). Que plourà, avui? Totes les claus per entendre el temps atmosfèric. Colecció Catàlisi. Edicions UB i Editorial Omnis Cellula, Barcelona
Jordi Mazón (2011). 100 preguntes de física. Per què volen els avions de paper i per què els de debò.
Jordi Mazón i Marcel Costa (2010). 100 qüestions per entendre l’atmosfera. Cossetània Edicions, Barcelona
Jordi Mazón i Marcel Costa (2009). Conèixer els núvols. Cossetània Edicions, Barcelona
Jordi Mazón, Mariano Barriendos i Marcel Costa (2009). El temps a Catalunya, dia a dia. Ara Llibres, Badalona
Jordi Mazon (2008). 100 qüestions per entendre l’atmosfera. Cossetània Edicions, Barcelona
Jordi Mazón i Marcel Costa (2006). Nubes y fenomenos meteorologicos: clasificación e identificación
Jordi Mazón (2007): “El cambio y los cambios“. Letras libres
Imatges: wikimedia commons
