La cançó Los campanilleros, en la versió de La Niña de la Puebla, me la va descobrir un japonès.
El vaig conèixer fa anys, quan ell estudiava amb la meva germana S a Cambrigde un curs de programació. Va venir de visita a Barcelona i, com ella no hi podia anar, em va demanar de cercar-lo a l’aeroport.
Després d’això, jo li vaig ensenyar la ciutat; ell em va ensenyar aquesta cançó, de la qual venia buscant la partitura.
Un diumenge a la tarda, tard, fosc, buscàvem un lloc per a prendre alguna beguda calenta; com tot era tancat vam entrar a un bar cutre al carrer Santa Anna. Ell va marxar l’endemà i vaig pensar que havia guanyat una cançó, li agraïa, però que no el tornaria a veure mai més.
El cas és que un any més tard, amb un altre amic que feia una estada a Mataró, una tarda de pluja, buscavem un lloc per a prendre alguna cosa. Érem prop de la plaça Catalunya. Per alguna estranya raó vaig entrar aquell bar cutre per segona vegada. Estàvem bevent quan, de sobte, aixeco la vista i, a qui veig? Al japonès de feia un any amb un altre japonès que el doblava de mesura.
El vaig anar a saludar i em va presentar el seu germà que havia anat des de Japó fins a Cambridge per a veure’l i que havien fet un salt per a que conegués Barcelona. Com no tenia referència de cap altre bar, havia entrat en el que coneixia d’un any enrere. Jo no hi he tornat a entrar. Ell, no em consta.
Però li he d’agrair Los campanilleros y Serranías de Brasil.
(Nota: d’aquesta darrera cançó us podeu estalviar els dos primers minuts de la gravació, que presenten els cantaors).
