Ahir va venir en Bernat Claramunt, CREAF, al Cafè Científic de la Casa Orlandai, per parlar-nos sobre la seva recerca actual. Jo ja feia temps volia sentir els resultats d’en Bernat, i em va semblar que convidar-lo era una excusa per compartir les seves explicacions.
Així que li vaig proposar de venir per parlar-nos de les marmotes i ell va suggerir ampliar el camp fins als seus veïns. El títol proposat va ser: Com els animals d’alta muntanya s’adapten als canvis? Les marmotes i els seus veïns. Així ens podria explicar com els animals es veuen afectats amb els canvis de les condicions ambientals.
Els canvis derivats de l’augment de la temperatura, amb a un hivern més curt i sense neu i amb un estiu més sec. Les estratègies seguides pels vertebrats del Pirineu davant d’aquests canvis. Així que, començant amb la marmota alpina, una espècie introduïda fa poques dècades, vam veure com ha canviat i discutirem com pot anar canviant la comunitat de vertebrats del Pirineu.
Només arribar va mostrar-nos la marmota que duia. Graciosa. I, després de presentar-lo va començar a explicar-nos que la seva afició a la muntanya es devia a les moltes hores passades amb els seus pares, que el duien d’excursió. Després de fer una tesi sobre les muntanyes de Prades i haver fet alguns estudis de biodiversitat a Sudamèrica, relacionada amb el canvi global i l’economia, va tenir l’oportunitat de retornar a la muntanya amb l’excusa d’estudiar les marmotes del Pirineu.
Fa entre 15.000 i 10.000 anys, a finals de la darrera glaciació, la marmota (Marmota marmota) hi vivia als Pirineus, però va ser extingida per raons que es desconeixen, a diferència del mussol pirinenc (Aegolius funereus) o la perdiu nival (Lagopus muta). Entre el 1950 i el 1980, hi va ser reintroduïda pel caçador i naturalista francès Marcel Couturier, per raons cinegètiques. Ara no es pot caçar, llevat de la Vall d’Aran.
Distribució de la marmota als Pirineus
Tot hi haver estat introduïdes al Pirineu francès, aviat van ser trobades al vessant sud. El 1964 va ser enregistrada per la CITES, però els pastors ja en feien referència des del 1962. S’hi troben bé.
La seva distribució és irregular. Aviat se’n van trobar a la Vall de Núria, a la d’Aran, a la vall d’Otal i a Ordesa. Pot haver-hi valls on no hi ha signes, com a Escaló; i pot haver-hi llocs on hi entren ara, com a Tavascan. Les marmotes viuen a prats i tarteres, i excaven galeries a terra; així que és molt fàcil detectar-ne la presència: sempre que hi hagi piles de sorra que no han estat dutes per la mà humana. De fet, per Google Earth, poden ser vistos signes de marmotes.
Quantes marmotes hi ha ara?
Es difícil establir la demografia d’una espècie en un entorn, perquè, com es coneix la mortalitat? En zoològics, les marmotes arriben a viure fins a quinze uns 15 anys, però potser en llibertat viuen menys. De tota manera, des del 1950, quan van ser introduïdes i es van començar a distribuir, es creu que hi ha a l’entorn de deu mil marmotes. En els prats pirinencs hi viuen en grups que poden arribar a un màxim de cent-cinquanta individus, però que solen ser uns trenta. A la Cerdanya hi ha entre quinze i vint famílies, en total uns cent individus.
Com són les marmotes?
Les marmotes pertanyen a la família dels esciúrids, com els esquirols. Són el rosegador més gran d’Europa. Mesuren uns cinquanta centímetres, més la cua, i pesen entre quatre i cinc quilos. Són rabassudes i estan adaptades al fred. Segons en Bernat, les marmotes són unes senyoretes. En l’època que estan despertes, es lleven entre les set i les vuit del matí, fins al capvespre. I, si plou o fa vent, no surten del cau.
Què mengen?
Les marmotes són vegetarianes. Els agraden molt les flors, pels àcids grassos que contenen. En èpoques de sequera se les ha vist caçar saltamartins. I, cap a fi d’any, se les veu menjar llavors, riques d’àcids grassos, per a generar el teixit adipós marró, necessari per passar l’hivern.
Es va fer un experiment de cafeteria: oferir un seguit de diversos menjars, a veure què triaven. Un dels oferiments eren ous de guatlla. Només es va veure que se’ls mengés, i de forma voraç, un parell de femelles prenyades.
Sembla que l’efecte sobre la vegetació dels prats és positiu, ja que mengen allò que és més abundant i, en conseqüència, afavoreixen les menys abundants augmentant la riquesa d’espècies. Per a veure les herbes que mengen els dóna suport un grup de la Universitat de Barcelona, expert en prats d’alta muntanya.
En general, les marmotes no beuen; només se les ha vist llepant gotes de rosada. L’aigua que necessiten l’obtenen de l’herba que mengen. I, per la seva condició de vegetarianes, poden malmetre algun hort.
Qui les menja?
Per estudis de tafonomia, s’han trobats restes òssies a nius d’àguila daurada (Aquila chrisaetos), les guineus (Vulpes vulpes) i els gossos (Canis familiaris).
La hivernació
Les famílies de marmotes hivernen juntes dins els caus. Vuit mesos: de l’octubre a l’abril. Durant la hivernació perden el 30% del seu pes. El seu cos arriba fins als 5ºC, de manera que mantenen un cert metabolisme, i un batec del cor cada minut. De tant en tant es desperten per anar a fer pipí; després, tornen a adormir-se.
Per superar la hivernació, els grups de marmotes han de ser suficientment grans per mantenir, entre tots, la temperatura ideal dins el cau. Per això, els moments més crítics són el primer any d’una parella, que no tenen encara descendència, i les cries massa petites.
L’estructura familiar
Les famílies estan formades per un mascle i una femella dominants, subadults de fins a tres anys i les cries de la temporada. Quan els subadults són fèrtils, sobre tot en el cas de les femelles, tenen la reproducció inhibida per les hormones sexuals de la dominant. Això passa quan hi ha àvies, diguem-ne. Així, el nombre d’individus d’una família pot ser de dos a quinze.
Les marmotes entren en zel només despertar-se de la letargia; així, després d’una gestació de poc més d’un mes, poden tenir una ventrada de dos a sis marmotons. Neixen sense pèl i passen un mes al cau mamant abans de sortir a l’aire lliure i menjar herba; i cal que s’engreixin suficientment per superar la hivernació.
Quan els marmotons tenen tres anys, sobre tot en el cas dels mascles, el dominant els fa fora de forma violenta, ha d’evitar a tota costa que els joves tinguin contacte amb la femella dominant.
Ara, els estudis genètics han posat de manifest que el 30% de les femelles eren adúlteres, un percentatge similar entre els humans, i, sembla, que comú a tots els mamífers. Estudiant els casos, en Bernat pensa que les femelles adúlteres ho són per caràcter: van observar que n’hi havia que ho eren freqüentment, mentre que altres no ho eren mai.
L’aprenentatge
S’ha vist alguns exemplars joves que imiten el comportament i l’alimentació de les mares. Però es desconeix fins a quin punt les marmotes joves aprenen a cridar dels seus pares, tot i que ho sembla, perquè canten com els pares.
La comunicació
Les marmotes tenen una extensa gamma de crits per comunicar-se. El crit és un senyal familiar i s’han trobat ja diferències entre els crits de les marmotes del sud dels Pirineus, de les franceses. L’animal que emet el crit, s’exposa, ja que atreu l’atenció dels predadors. Ara bé, per la raó que sigui, potser sociobiològica, emet un crit quan veu un perill. I, aquest crit és diferent segons el perill que s’acosta; si es tracta d’una àguila (Aquila chrysaetos), pot ser crit-crit-crit; si es tracta d’una guineu (Vulpes vulpes), amb un sol crit s’amaguen al cau. També criden quan s’acosta un cabirol (Capreolus capreolus), perquè poden rebre una bona trepitjada.
S’han fet experiments per a estudiar el valor del crit en els grups de marmotes. En Bernat i el seu equip van preparar una guineu de mesura natural, siluetejant una fotografia frontal encolada en fullola. Intentant veure la reacció de les marmotes van tenir un fracàs estrepitós. En veure la foto de la guineu per primera vegada, les marmotes s’espantaven, probablement per la mateixa aparició de la rampoina; després, no en feien més cas.
A las Muntanyes Rocalloses s’han fet experiments amb depredadors actuals i ancestrals, per a estudiar els crits de les marmotes. En tots dos casos emetien sons, i no quan veien imatges d’animals que no eren depredadors. Tot i això, no es té la certesa, però, que els crits fossin per una mena d’espant ancestral o per a veure una bèstia desconeguda, ni que fos en fotografia.
Com s’estudien, les marmotes?
Des de l’abril fins a finals d’agost, gairebé diàriament hi ha sis persones del grup d’en Bernat que estudien les marmotes als Pirineus. Al principi havien de ser lluny de les marmotes. Ara ja poden seure tranquil·lament al prat, tot i que s’han de mantenir lluny del territori de les marmotes. Un cop capturades, les adormen per a poder treballar millor, sense el risc de rebre una mossegada.
Una de les formes d’estudiar els animals en llibertat és mitjançat la captura, el marcatge i la recaptura. El grup d’en Bernat ho porta fent durant set anys, no és gaire, per a fer seguiments i extreure’n conclusions. També posen uns cròtals, unes marques a les orelles, per distingir mascles de femelles quan se les observa de lluny. També se’ls prenen mostres de pèl per a comparar-la amb la població alpina nativa, i s’ha vist que ja tenen diferències genètiques. Potser degudes a l’efecte fundador.
En la seva recerca, el grup d’en Bernat tenen estructurat el Grup de Recerca i Desenvolupament del Pirineu (GREP), a través del qual col·laboren amb la Universitat de Lyon, La Sassière. I, darrerament, busca la col·laboració amb Earth Watch Institute, una empresa que busca projectes científics per col·laborar enviant-hi turistes científics, que ajuden en la tasca als investigadors. Hi ha un projecte sobre les marmotes dels Alps, però no acaba de quallar el projecte de l’estudi de marmotes dels Pirineus.
Els riscos de les marmotes
En Bernat ens fa la reflexió que hem protegit molt el món natural front el món rural. Abans, a cada masia hi havia una escopeta (i també hi havia més masies habitades). Els humans érem un control per a les plagues d’animals. Ara hem arribat a la situació en que s’estima hi ha 200 cèrvols (Cervus elaphus), 30.000 cabirols (Capreolus capreolus)i 80.000 senglars (Sus scrofa). Mai no hi havia hagut aquestes xifres enregistrades. Les pràctiques agrícoles i ramaderes anteriors mantenien les poblacions a ratlla. Ara, cada setmana hi ha d’haver actuacions per part de la generalitat pels accidents causats per les daines (Dama dama) a l’Empordà. Els senglars, a Olot, mengen els fesolets de Santa Pau.
En alguns llocs, a Estats Units, les marmotes poden esdevenir plaga que requereixi control cinegètic.
A Catalunya, però, no són plaga. Tot i això, alguns agents rurals de vegades els disparen, perquè creuen que les marmotes mengen els ous de la perdiu blanca (Lagopus muta), una espècie protegida. En casos excepcionals, s’ha vist alguna perdiu menjant un pedigó; però es pensa que el menja com a carronyaire, i que el va trobar mort. Ja s’ha vist en els experiments de cafeteria, que les marmotes rarament trien de menjar ous de petites aus. D’una altra banda, fa deu mil anys, les perdius blanques i les marmotes ja havien coexistit als Pirineus.
Els seus veïns
Després d’haver estudiat les marmotes, el grup d’en Bernat ha volgut fer un pas més enllà, i estudiar la fauna dels Pirineus. A través del Banc de dades de Biodiversitat a Catalunya han pogut saber quines espècies de vertebrats se solen observar en el mateix territori. D’aquesta manera poden veure com interactua en xarxes ecològiques. Les xarxes les estudien de forma teòrica, fins al punt que en el grup tenen un becari del departament d’ecologia computacional de Microsoft. A partir de l’estudi de les xarxes ecològiques, poden extrapolar el comportament de les xarxes socials.
Els llops
A Catalunya han arribat llops (Canis lupus) procedents d’Itàlia, a través del sud de França, segons han detectat les anàlisis genètiques. Se n’han vist uns tretze, la majoria mascles joves i només una femella, per això es pensa que és difícil que s’hi reprodueixin. Aleshores, pot haver-hi el cas que s’hibridin amb gossos. S’estima que a l’oest de la península Ibèrica, per Galícia i Astúries, hi ha un 4% d’individus hibridats amb gosses assilvestrades. Aquest fet no és gens recomanable perquè perd la puresa de l’espècie.
Tenim una idea romàntica del llop, però hem de ser conscients que pot dur conflictes amb els ramaders, bàsicament, de la zona on se’n troben. A Galícia, per exemple, s’ha vist que alguns grups s’han especialitzat en treure menjar de deixalleries; altres, en caçar poltres (Equus caballus) acabats de néixer.
Per pal·liar el malestar que poden generar en la població, es fan campanyes a les escoles, per habituar els nanos a la convivència. Tot i això, no hi ha programades campanyes d’introducció, perquè són molt costoses.
Per introduir una espècie de mamífer, amb una població mixta (femelles i mascles) d’entre deu i quinze individus, es pot tenir èxit. Si es vol introduir una població d’ocells, se’n necessiten molts més, entre cinquanta i seixanta. Ara bé, una població originària és molt feble genèticament, cosa que la fa molt vulnerable; a Finlàndia es van reintroduir llops, i en pocs anys, la població ja era d’entorn cent habitants. Ara, una malaltia contagiosa els va fulminar.
Els óssos
El govern francès va introduir óssos bruns (Ursus arctos) als Pirineus, gràcies a un projecte LIFE. En no fer-se tenint en compte la població (humana), es van generar força conflictes i força debat. Ara, entre els que han mort per trets i els que han patit accidents, s’estima que n’hi pot haver entorn trenta ossos.
L’efecte del canvi global
Es van publicar a Science els resultats del seguiment de cinquanta anys a un grup de marmotes que viuen entre els tres mil i els quatre mil metres d’altitud a Colorado. Es va observar que el seu pes, en contra del que s’esperava, havia augmentat, eren més grasses. Aquests resultats s’interpreten com que, tot i l’increment de temperatura, els estius encara són frescos.
Potser que, amb el canvi climàtic, les marmotes deixin d’hivernar. O, potser, amb menys precipitacions, en sobrevisquin menys, ja que la capa de neu que les defensa del fred minvi i no els faci d’aïllant i perdin les defenses de greix més aviat.
Els cabirols, com altres vertebrats grans, per l’augment de temperatura puja a altitud superior. Això ha comportat un efecte indesitjat que no s’havia sospitat: trenquen els nius del gall fer (Tetrao urogallus). Però les espècies més petites, especialment els passeriformes com ara les mallerengues, són més vulnerables. Per exemple, pot passar que hi hagi un desfàs entre l’època de cria de les mallerengues i la dels insectes que mengen i que, quan neixin les noves mallerengues, els insectes ja hagin passat el seu cicle i no coincideixin, cosa que pot arribar a ser fatal.
Per què et vas fer biòleg?
Ja ens havia explicat que havia estat per la influència dels seus pares que el duien d’excursió pels Pirineus. Però hi ha un altre “factor”: la professora que va tenir al batxillerat. El mateix “factor” que va fer que jo mateixa fos biòloga, la professora més propera que vaig tenir al batxillerat i amb qui havia sopat la nit anterior al cafè científic: Marina Mir. Aquest post li dedico.
Més informació
Recerca en Acció: la marmota alpina, per Bernat Claramunt i Irene Figueroa.
Guia d’espècies invasores, CREAF
Marmota alpina en el Pirineo. Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles, Museo Nacional de Ciencias Naturales, CSIC.
Marmota alpina. Marmota marmota Llista d’espècies amenaçades a la International Union for Conservation of Nature (IUCN).
Millenium Ecosystem Assessment.
Junyent, Cristina (2012): Entrevista a Jordi Bascompte: La ciència és una activitat social que crea xarxes. Omnis Cellula 28, juliol.
