Dimecres divuit de març vam tenir al cafè científic a Francesc Uribe, del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Bèsties i altres parents. Volíem preguntar-li sobre els animals i la seva recerca al museu. Vam començar per la darrera pregunta i, per l’interès dels participants, se’ns va anar el temps parlant de la feina de l’investigador d’un museu de ciències naturals. Els cafès científics tenen això, manen els participants.
Com són els museus de ciències naturals?
Per començar, no tothom sap que en un museu es fa recerca i se’n fa. I força. Al Museu de Ciències Naturals de Barcelona es fa la recerca en història natural en el laboratori de natura, al Castell dels Tres Dragons, del Parc de la Ciutadella. La secció científica del Museu d’Història Natural de Barcelonaés un referent en Catalunya, la Mediterrània i el Món, pel que fa al coneixement de la fauna mediterrània.
Cal diferenciar entre un museu d’art i un museu de ciències naturals. Un museu d’obres d’art, col·lecciona, protegeix obres d’art i en alguns casos, com ha passat recentment, les protegeix davant del vandalisme. Diferentment, un museu d’història natural, sembla que en principi, liquida patrimoni; és més depredador. Però, per què es recol·lecta? Per què pot ser útil?
Al museus de ciències naturals no es recol·lecta per apilar cadàvers, sinó per a la producció científica. No es recol·lecta tampoc per a incrementar i preservar el patrimoni, sinó per a que les mostres siguin manipulades. És a dir, les mostres són importants en la mesura en que donen informació, coneixement. Així doncs, què hi ha d’acumulat en els museus d’història natural? Doncs la representació de la història natural local.
El Museu d’Història Natural de Barcelona
En aquest sentit, una època florida del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, inaugurat el 1882, va ser la dècada de 1920, quan hi havia una junta que representava l’avantguarda del pensament evolucionista a Catalunya, més que la Universitat de Barcelona. Aleshores va ser director en Joan Baptista d’Aguilar-Amat, fundador també de la Institució Catalana d’Història Natural. [En el cafè científic tenim com a oient a Anna Aguilar-Amat, que també va ser ponent dels cafès parlant-nos de llengua i traducció.]
En aquell temps també va ser membre de l’equip científic del museu Odón de Buen; catedràtic de la Universitat de Barcelona, expulsat per explicar darwinisme als estudiants de zoologia. La guerra civil, amb els bombardejos, va ser dura per al Museu. I també durant la dictadura, tot i els esforços per mantenir una activitat científica realitzats per l’entomòleg Francesc Español i Coll.
Amb els Ajuntaments democràtics, en la dècada del 1970, es pot parlar d’una remuntada en l’activitat científica i sistemàtica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Es va veure que els llibres de registre no eren complets i que tampoc no coincidien moltes vegades els números de registre. De manera que els curadors van tornar a començar de nou a catalogar el patrimoni.
El patrimoni catalogat
En l’actualitat, el catàleg del museu està digitalitzat i recull sobre tot sobre dos grups zoològics: cordats i mol·luscs. Resta pendent de digitalitzar i fer d’ús públic el catàleg d’artròpodes. L’accés obert és un dels serveis que ofereix l’àrea de recerca del museu.
Tenir el catàleg digitalitzat i obert ofereix la possibilitat de pertànyer a bases de dades de diversitat que recullen la informació global. I als investigadors els dóna la facilitat de trobar en pocs minuts la informació sobre una espècie determinada. Fa només vint anys, els científics havien d’escriure cartes a cada museu i esperar la resposta per correu tradicional, si arribava.
La biodiversitat mundial
Una de les plataformes que acull la biodiversitat mundial es va crear a la Cimera de la Terra, celebrada a Rio de Janeiro el 1992, la Global Biodiversity Facility. Vol ser la plataforma mundial de dades de biodiversitat. I, per a que un recull d’aquestes característiques ha de garantir que cada espècie tingui un nom, i cada nom representi només a una espècie.
Catalogar les espècies vol uns estàndards i uns protocols unificats, que no generin confusió. De la mateixa manera que els bibliotecaris, que també treballen amb grans dades, van establir el Dublin core, per les metadades de la descripció faunística s’empra el Darwin core, per la ciutat australiana de Darwin on va tenir lloc la primera trobada per l’establiment dels estàndards.
¿Quantes espècies hi ha a la Terra? Robert May, zoòleg a la Univeristat d’Oxford, estima el nombre d’espècies vives que hi ha al planeta; no les conegudes, sinó incloent les que probablement no es coneixeran mai.
La tipoteca
Quan es recull un exemplar que és diferent dels altres i, per tant, es creu que pertany una nova espècie no descrita, cal anar a veure que, efectivament, no coincideix amb cap altra, mirant d’aproximar-se el màxim possible a espècies properes. Si finalment es determina que és una espècie nova, cal posar-li un nom, fet que segueix una sistemàtica que ve determinada per la Comissió Internacional de Nomenclatura Biològica.
La nomenclatura d’una espècie nova ve relacionada amb una descripció de les característiques de l’exemplar i la publicació en una revista regular, indexada i localitzable pel seu ISSN. Finalment. l’exemplar físic que ha servit per a la descripció i donar-n’hi nom, el tipus nomenclatural, és dipositat en una institució. Moltes vegades és un museu qui recull les espècies tipus. D’aquesta manera és possible fer créixer el coneixement, amb el mètode científic que permet de replicar els resultats.
I, una espècie nova, cal que també estigui referenciada en les bases de dades internacionals de biodiversitat. De manera que, si no ho fa el científic que la descriu, ho farà la revista que en publica l’article que la descriu.
Pot ser que la diversitat entre exemplars d’una mateixa espècie dugui a confusió i finalment es descrigui com a espècie nova el en realitat no ho era. En aquest cas, quan es publiqui el resultat aclaridor, el nom que prevaldrà serà el que va rebre la primera vegada que va ser publicada. Aquests embolics es poden desentortolligar pel dipòsit d’exemplars, que en permetrà la comparació.
Francesc ens explica l’anècdota que hi ha hagut confusions. Es va donar el cas que es va descriure com a anèl·lid la larva d’un peix, descrit per una altra banda.
Les col·leccions
Tenir exemplars físics, cadàvers col·leccionats i classificats, permet tenir un recull de mostres en alguns casos irrepetibles. La conservació tradicional dels insectes era clavant-los sobre un cartró, dels cargols es guardaven només les petxines i els vertebrats i els ocells eren pràcticament una capa de pèl o ploma, sostinguda per un esquelet i plena de guix i filferro.
Ara, caldria guardar també una mostra del teixit muscular, del tracte digestiu i es fa una seqüència genètica. Però la conservació depèn d’una qüestió econòmica, de la possibilitat de guardar les mostres en nitrogen líquid a -80ºC.
Tot i les dificultats, la perdurabilitat de les mostres dels museus de ciències naturals fan possible una classificació complementària de la fauna amb l’anàlisi genètic. De fet, el 90% de les peticions científiques actuals són per a realitzar estudis moleculars.
La nova classificació
Els estudis genètics han trasbalsat la classificació clàssica linneana en classe, ordre i família. Ja no dóna resposta a les similituds entre animals que es troben en les anàlisi genètiques. Per això, cada cop més, es tendeix a parlar de clades en filogènia. Les arbres de l’arbre de l’evolució ja no és tan senzill com era. Ara, cal cosir el coneixement clàssic anatòmic, amb l’actual, genètic i etològic. Així s’enriqueix la teoria de l’evolució, s’hi afegeixen arguments.
Francesc ens recomana el llibre Notícies sobre evolució, de Jaume Terradas (a qui vam tenir també en un cafè científic). I ens fa pensar en la complicació de l’evolució bacteriana (ens en va parlar Francisco Guarner) i l’epigenètica (ens en va parlar Miguel Beato). Ja tenim una història de cafès!
Si la genètica aclareix la pertinença o no a la mateixa espècie, també ho pot fer el cant. Aquest va ser el cas del mosquiter; dues espècies molt semblants que fins que no es va estudiar el cant no es van identificar com a dues, cas que també ens va mencionar Eloïsa Matheu. Abans, ningú no hi havia parat. El DNA també els ha confirmat com a dues espècies: el mosquiter comú (Phylloscopus collybita) i el mosquiteribèric (Phylloscopus ibericus).
El codi de barres
De la mateixa manera que els codis de barres identifiquen un producte i no un altre, els estudis genètics de les diferents espècies mostren un “codi de barres de la vida” característic de cada espècie. No és el genoma sencer, és una seqüència que caracteritza l’espècie, ja que té una variabilitat intraespecífica baixa.
Agrupant doncs les diferents seqüències específiques en sistemes de bases de dades, hi ha un mecanisme per a destriar les espècies. És com el genebank, que agrupa els gens humans, però dels animals.
Els investigadors del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que volen completar la informació de les seves col·leccions, cosint el coneixement clàssic i el modern -i per això busca voluntaris que vulguin fer ciència ciutadana- esdevé un museu de referència que acull coneixement de la fauna catalana i mediterrània.
Francesc, i com vas arribar a ser investigador del museu?
Doncs un cop acabada la tesi, el museu va convocar beques per a activitats educatives. Una llàstima que no se n’hagin convocat més. Jo vaig guanyar-ne una i més tard vaig fer les oposicions corresponents, i encara hi sóc. I per molts anys!
Més informació
Terradas, Jaume (2014): Notícies sobre evolució.
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
Entrevista a Francesc Uribe, per Juan Ortiz (01/01/2002)
Bioexplora: per a qui vulgui fer ciència ciutadana.
Més informació a Cosir i repuntejar
Els cicles en els sons de la natura, Eloïsa Matheu (17/05/2013)
Ballant al ritme que ens marquen, Jaume Terradas (19/11/2009)
Altres participants: microbis de la flora intestinal. Francisco Guarner (21/12/2014
La regulació del genoma. Miguel Beato (20/11/2014)
Imatges: Wikimedia Commons
