Dimecres passat, vint de gener, vam iniciar el vuitè any de Cafès Científics a la Casa Orlandai; tota una proesa! Vam iniciar el trimestre d’hivern 2016, que hem dedicat a les diferents formes de mirar la ciència.
El fil conductor que els lliga és la consciència que, gràcies al coneixement científic, els humans hem arribat a aconseguir uns nivells de qualitat de vida impensables per als nostres avantpassats; i que la ciència i la tecnologia, i el seu coneixement, han tingut i tenen molt a veure en la millora de les nostres condicions de vida en tota mena d’àmbits. Així volem saber què hi ha rere l’augment de coneixement científic? Com arriba a la ciutadania? Com els mitjans de comunicació més populars hi contribueixen?
En aquest primer cafè de l’any, va venir Anna Estany, professora de Lògica i Filosofia de la Ciència de la UAB.
Li volíem plantejar preguntes de l’estil: què és això que anomenem ciència? Com fa augmentar el coneixement? Quina és la fascinació que provoca fer-lo créixer? Quins han estat els canvis més rellevants en el pensament científic? Com han influït en la nostra forma de viure i de pensar?
Anna va començar parlant de la seva experiència professional. Va iniciar la seva trajectòria estudiant els models de canvi científic; va estudiar la revolució química del segle XVIII, el principals paradigmes de la psicologia dels segles XIX i XX, els canvis que va haver en l’arqueologia amb la introducció de mètode i tecnologia; últimament ha analitzat diverses qüestions epistemològiques des del enfoc cognitiu en la filosofia de la ciència i la tecnologia; i, ara, està interessada pels valors ètics fonamentats a partir de l’estudi del cervell.
Quan va néixer la ciència?
La ciència va néixer per la curiositat dels humans; els humans tenim fascinació pel saber. I aquesta selecció és perquè el coneixement contribueix a l’adaptació al medi; conèixer el medi ha permès la nostra supervivència, així que s’ha seleccionat un cervell que té plaer quan aprèn: aquells que senten plaer en la curiositat de conèixer més, han sobreviscut.
Ara bé, aquesta necessitat de comprendre l’entorn també ha fet que neixin explicacions fantàstiques sobre qüestions que més endavant han resultat falses, ja que una de les característiques del nostre cervell fa que els humans preferim tenir una mala explicació que no tenir-ne cap. Per això, les diverses religions i regions del món tenen diverses cosmogonies que expliquen l’origen dels humans.
Ciències bàsiques i ciències de disseny
Anna ens descriu dos tipus de ciències. Les ciències pures, o bàsiques, com ara la Física, la Química, o la Sociologia; que segueixen un mètode per conèixer el món, i per això tenen una base empírica i són replicables. I, en molts casos, poden predir successos. I cada disciplina aplica els mètodes que permeten d’ampliar el coneixement, segons el focus a què s’adreça.
Contraposa les ciències pures o bàsiques a les anomenades ciències de disseny, terme generalitzat per Herbert Simon. Són les que, gràcies a determinats coneixements específics, proporcionen una habilitat per resoldre problemes concrets que sorgeixen en l’entorn humà i el milloren. És a dir, recorren al coneixement, però no l’augmenten, sinó que transformen el món basant-se en aquest mateix coneixement. Procedeixen del art, en el sentit d’habilitat, Entre elles hi ha l’art de curar, el d’explicar coses, el de cultivar, d’educar, etc. Actualment, molts dels camps disciplinaris son ciències de disseny, per exemple, les enginyeries, la pedagogia, la medicina, la infermeria, la biblioteconomia… totes elles amb el propòsit de resoldre problemes pràctics.
A una pregunta dels participants, Anna respon que l’Economia, que en certa manera es podria considerar una ciència bàsica, i que alguns economistes, consideren filòsofs han considerat que era pura matemàtica, alguns filòsofs no hi estan d’acord. L’Economia resol problemes, però segons la ideologia, els objectius i els valors que vol posar en primer terme, per tan, es podria dir que es també una ciència de diseny.
Així, arribem a la distinció entre ciència bàsica i ciència aplicada. Què és millor invertir en l’una o en l’altra? Hi ha molts exemples que arriben al coneixement s’ha arribat a una aplicació important. En aquest sentit, és cèlebre l’anècdota que explica com el Ministre d’Hisenda Britànic, Gladstone, va interrogar a Faraday sobre la utilitat de
l’energia elèctrica que investigava, i com Faraday li va respondre: “Sir, un dia podrà vostè gravar-la amb impostos”.
La predicció de la ciència
La ciència intenta predir, i moltes vegades ho aconsegueix; pensem en la balística o en altres aplicacions físiques. Però ja fa temps que la predicció no es considera una condició necessària per a que una disciplina sigui científica. Ni l’experimentació, en sentit estricte, és a dir, reproduir els experiments en un laboratori.
L’Astronomia pot predir, però no experimenta. L’Evolució no pot predir quins seran els camins que se seguiran, ja que hi ha un component d’atzar en la mutació. Ara, en ser exposada, va desdibuixar els dubtes que tenien molts especialistes: criadors de coloms, paleontòlegs, agricultors… I, en 1950 van aglutinar-se el mendelisme i l’evolucionisme en la teoria sintètica de l’evolució, i Dobzhansky va dir la cèlebre frase: “No hi ha res en Biologia que no pugui ser explicat, si no és sota la llum de l’evolució.”
La mecànica quàntica va dur a les ciències empíriques de la causalitat, en què hi juga una part el determinisme, al probabilisme, en què es parla de probabilitats que succeeixi un efecte després d’una causa determinada; perquè una causa pot generar molts efectes, i un efecte pot ser produït per diverses causes. Així, la predicció ara es fa segons la probabilitat que succeeixi un esdeveniment.
A propòsit d’un cas
Anna ens explica que sempre ha pensat que era bo acotar el camp d’estudi. Així, quan va estudiar els patrons de la ciència, si hi havia canvis de paradigma, com exposava Kuhn, va estudiar el químic francès Lavoisier.
A la pregunta, construïm coneixement sobre coneixement? Hi ha ruptures epistemològiques? Segons Anna no hi ha tanta ruptura, hi ha un camí en passes, que moltes vegades són menystingudes. D’Aristòtil a Newton no hi va haver un canvi, hi va haver un camí.
En el cas de les ciències de la vida va estudiar, amb David Casacuberta, el rerefons d’un descobriment sobre el càncer i la genètica molecular, el cas de Manuel Perucho. Amb el cas Perucho d’exemple, els autors analitzen des de la filosofia de la ciència el procés de creació científica per a que un descobriment pugui ser reconegut com a tal.
Bàsicament, la troballa sobre el funcionament d’un tipus de càncer feta per l’equip de Perucho, va ser coneguda per un altre científic que es va afanyar a fer l’experiment i publicar-lo ell mateix, mentre cap de les revistes d’impacte li publicaven els resultats a Perucho.
Finalment, aquest personatge que es va apropiar fraudulentament del coneixement d’altri va publicar a una de les revistes de més impacte en aquest camp: Science, la mateixa troballa que Perucho va publicar a Nature un mes més tard. Després de diversa correspondència, l’editor en cap de Nature, John Maddox, va escriure una editorial sobre el cas, anomenada Competition and the Death of Science, dues setmanes més tard. En ella es restituïa la prioritat en el descobriment, no en la publicació.
La política científica d’un país
Segons una altra intervenció, arribem a parlar de la política científica d’un país. La recerca a Europa es fa principalment amb finançament públic; mentre que a Estats Units, el finançament és majoritàriament privat. Que quan no hi ha interessos privats, la recerca està menys dirigida.
La recerca, també segueix modes. Per exemple, els estudis sobre la sida van ser fets, perquè en un primer moment afectava persones de classe alta; ara, ha baixat el finançament per al seu estudi, quan les classes altes ja saben com evitar-la.
La ciència, progressa?
Abans de la Segona Guerra Mundial, es creia que el coneixement científic millorava l’existència de les persones. Després de d’Hiroshima, Txernòbil, Bhopal, Fukushima… de veure ponts que cauen, aquest pensament trontolla. I, això ha fet que, seguint la idea que el cervell humà necessita explicacions sobre el que succeeix al seu entorn, encara que sigui màgic; tots aquests esdeveniments han fet que, des dels anys 1980, hi hagi un seguit de corrents anti-científics.
La ciència esmicolada
Aristòtil realment ho sabia tot, tenia tot el coneixement del moment en el seu cap: Zoologia, Física, Filosofia, Lògica… Ara, és impossible. Al llarg de la Història ha augmentant tant el coneixement, que s’ha atomitzat. Per això calen equips interdisciplinars, cada cop més. I sorgeixen disciplines compostes: Psico-pedagogia; Neuro-farmacologia, Tecno-arqueologia…
Anna, com te vas fer filòsofa de la ciència?
En decidir els estudis, no sabia si estudiar matemàtiques o filosofia, m’agradaven la lògica i la Filosofia de la ciència, i vaig estudiar Filosofia. Després vaig estudiar a la Universitat d’Indiana i a la Universitat de Califòrnia a San Diego, amb Patricia Churchland. Em va agradar afegir al Racionalisme els factors socials i polítics, que m’interessen molt.
Més informació
Llibres d’Anna Estany a Dialnet.
Articles d’Anna Estany en El País: Identidad y realidad (29/08/2008)
Imatges: Wikimedia commons
