Dimecres passat, 18 de maig vam parlar sobre les transicions del coneixement amb Agustí Nieto-Galán, del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC), a la UAB. Ens vam remetre a les preguntes esbossades per encetar la conversa: com ha canviat el coneixement de la natura al llarg de la història? Es un procés acumulatiu, de progrés inqüestionable, o més aviat un camí traumàtic ple de ruptures, controvèrsies i revolucions? Podem separar el nostre coneixement de la natura del de la societat? I, entorn d’elles va girar la conversa.
Com podem estudiar el canvi en el coneixement?
La primera observació de la tertúlia va anar entorn a la dificultat que tenim en viatjar al passat per comprendre quin coneixement tenien del món en altres èpoques, ja que ens ho mirem condicionats pel nostre present.
En altres moments, les percepcions eren diferents. Com podem, doncs, abstraure’ns del coneixement que tenim ara per comprendre la teoria de la transmutació dels elements? Viatjar en el temps és, per tant, difícil. I, d’una altra banda, com podem comprendre la forma en què la medicina xinesa s’integra en la lògica de la seva societat? Viatjar en l’espai, també ho és.
En aquest sentit, es fa servir la paraula incommensurable, per a reflectir que no es pot mesurar el coneixement en un temps i un espai diferents, ja que es tracta d’incloure aquest coneixement en sentit ampli en una altra escala de valors de coneixement, socials o religiosos.
Aquest enfocament més general és el que proposen des del Centre d’Història de la Ciència. Estudien diferents mirades d’acostar-se al coneixement del món i la natura, del cosmos, de la salut i la malaltia. Aquesta proposta, que no és pas exclusiva, incomoda alguns científics, perquè la consideren una crítica al pensament eurocentrista que veu el coneixement científic occidental com a general, objectiu i reproduïble.
Podem separar el nostre coneixement de la natura de la societat?
Aquest pensament científic eurocentrista, heretat de la Revolució Industrial anglesa, quan la tecnologia va canviar espectacularment, i va anar associada a un augment de l’esperança de vida especialment per la disminució de la mortalitat infantil, va ser qüestionat també per Freud, metge de formació, en El malestar en la cultura: de què serveix poder anar en tren si no som més feliços?
A més, en la presència del coneixement científic la religió ha jugat també un paper important. Ha participat durant molts segles en occident i encara ho fa en l’islam.
A Occident, el mateix Newton va classificar el seu llibre Principia Mathematica, publicat l’any 1687, com un llibre de teologia. En aquell moment es considerava que si es comprenia l’ordre de l’univers que havia establert Déu, seria més fàcil ser creient que no pas amb la sola catequització per la fe.
I, desenganyem-nos, en la nostra vida quotidiana, encara que ens considerem laics, ateus o agnòstics, és molt difícil deslligar-nos del nostre passat catòlic que impregna la vida i el pensament, i, sobre tot, la visió del món.
Existeix el progrés en ciència?
Agustí ens remet a les paraules del seu professor d’Història, Jordi Nadal: “cualquier tiempo pasado fue peor“. Nadal es referia a les condicions de vida prèvies a la Revolució Industrial, quan la mortalitat infantil era molt elevada i la higiene, minsa. Aquesta concepció recull l’optimisme de la Il·lustració.
El Romanticisme volia recuperar la civilització clàssica. Inspirant-se en Kant, va aparèixer una altra forma de mirar el món. Oersted, el físic danès conegut per associar l’electricitat i el magnetisme en una disciplina nova, l’electromagnetisme, en realitat buscava era trobar les forces ocultes de la natura. Els romàntics van desenvolupar la naturphilosophie, seguida també per Goethe, sense la qual probablement avui no s’entendria l’ecologia. I també va trobar un coneixement del món que va dur a grans troballes teòriques i pràctiques posteriors.
Amb el creixement tècnic i tecnològic del segle XX, hi va haver una altra concepció de la ciència i del coneixement, que ha deixat empremta i no només en forma de residus. Estudiant com està fet un Ford T es pot saber com era la consideració de l’American way of life.
Per aquesta ambivalència de pensament latent en diferents èpoques de la història de la humanitat, ens podríem negar a acceptar la idea de progrés sense un sentit crític. David Edgerton, un conegut historiador britànic, en el seu assaig “The shock of the old” defensa que les formes tradicionals d’entendre la tecnologia, el canvi tecnològic i el paper de la tecnologia en les nostres vides s’han vist greument distorsionada per la imatge que d’ella se’ns ha donat.
Com influeix la percepció de l’evolució científica i tecnològica en la societat?
En la darrera etapa històrica en què vivim, el desenvolupament de la ciència i la tecnologia ha desbancat la rellevància de les disciplines de pensament.
El filòsof italià Nuccio Ordine, en el llibre La utilitat de l’inútil, defensa la utilitat de tot allò que no té, en principi, utilitat, com podria ser la literatura, la poesia, la filosofia… el coneixement pel coneixement. Com Foucault, defensa la crítica de l’ensenyament com a “disciplina”, en què l’objectiu és la integració dels futurs llicenciats en els sistemes de producció.
Les universitats d’Oxford i Cambridge van ser les darreres en integrar la Física i la Química a les seves ofertes educatives. L’argument era que, per a tenir una educació liberal especialment per als polítics que haurien després de governar el país (i que en la major part sortien d’aquelles universitats), el que calia saber era llatí, grec, història i literatura, i adquirir habilitats de lectura, oratòria i escriptura.
A ran de la pregunta d’una participant, es cita el llibre de Kuhn, “L’estructura de les revolucions científiques“. El nostre ponent recorda el context de guerra freda en què va ser escrit el llibre (1962), i que, en qualsevol cas, el darrer coneixement científic no invalida l’anterior, en molts casos. Per exemple, Einstein no ha superat a Newton. De fet, Einstein té poca conseqüència en la vida quotidiana.
La propagació de la ciència
Fem també consideracions entorn el vehicle de transmissió del coneixement científic: els articles científics. Cal tenir en compte, d’una banda, amb el biaix de llengua, ja que es publiquen en anglès. I també que, tot i que les normes diuen que han de ser explicats d’una manera que permeti la reproducció de l’experiment, això no succeeix sempre.
Hi ha articles famosos el resultat dels quals és aplicat i expliquen la realitat, però no poden ser repetits. Un dels més coneguts i clàssics és el de la balança de Coulomb. El físic francès fa postular l’atracció de les forces elèctriques de signe oposat i la repulsió de les de signe igual, tot inspirant-se en la força d’atracció gravitatòria. L’experiment no s’ha pogut reproduir mai, però els comptes funcionen.
La divulgació de la ciència
Els que han estudiat més Història de la Ciència i l’han divulgada han estat els anglosaxons. Desprès de la Segona Guerra Mundial, a Anglaterra i Estats Units es van generar els estudis amb la idea de millorar-ne la seva imatge desprès del llançament de les bombes nuclears i dels camps de concentració.
Alguns autors opinen, en veure que la teoria de la relativitat és abstracta i difícil de comprendre, que no cal provar d’explicar-la més, perquè no serà compresa. De fet, també es considera que la mateixa teoria es compresa per molts pocs científics. Com diu Hanz Magnus Enzensberger de la poesia, que no creu que sigui compresa per més d’unes tres-centes persones al món.
Altres autors, per contra, argumenten que sí val la pena explicar la teoria de la relativitat, si es fa en el llenguatge adequat del receptor. Defensen que cal buscar ponts entre el coneixement més innovador i la ciutadania interessada. Cal entendre de ciència per anar entenent el món i poder fer bones preguntes que permetin entendre millor. Sense una certa cultura bàsica no es fan bones preguntes.
Com vas arribar a fer d’historiador de la ciència?
Ens confessa n’Agustí que va ser un bon estudiant de batxillerat. Treia molt bones notes en lletres i també en matemàtiques i ciències més dures. Per això li van recomanar de fer ciències; va estudiar Enginyeria Química a l’IQS i va fer una estada a l’Institut Max Plank.
I, entre pipeta i pipeta no oblidava la seva idea anterior: el que en realitat li venia de gust de fer éren estudis de lletres. Li va dir a una professora que aquella seria la seva frustració professional: ser químic preferint ser humanista. I la professora li va dir: “Idiota, no sos viejo, sos muy joven”. Literalment.
Va apostar, doncs, per deixar la Química i passar-se a la Història, en què es va llicenciar i doctorar. Més tard va fer estades a Cambridge. L’any 2000 va aconseguir una plaça permanent a la universitat. I encara hi és.
Ens regala una frase preciosa: “Estudiar Història m’ha fet comprendre la meva pròpia finitud”.
Més informació
El matrimoni de la química : a partir del quadre de David del matrimoni Lavoisier, 1788 (vídeo)
