Dimecres 21 de febrer, al Cafè Científic de la Casa Orlandai va venir Jordi Catalan, del CREAF, per parlar sobre el canvi global en els llacs de muntanya. La idea inicial era pensar que, tot i que el clima mundial sempre ha evolucionat de manera natural, les proves obtingudes darrerament d’arreu revelen que hi ha un nou tipus de canvi climàtic. Com es reflecteixen els canvis del passat i els de l’actualitat en els llacs de muntanya? Quins altres efectes de llarga distància es troben en aquests ecosistemes sentinella?
Jordi ens ha dut un llibre, del qual n’és editor: “High Mountain Conservation in a Changing World“, que recull alguns casos i també una visió global dels principals processos que es produeixen a l’alta muntanya davant dels reptes relacionats amb el canvi global.
El llibre es va plantejar amb motiu de la commemoració del seixantè aniversari de la designació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Un parc amb gairebé dos-cents estanys i nombrosos rierols, que Jordi coneix bé. La conclusió a que arriben els experts és que per conservar, cal canviar els criteris que hi havia establerts fins ara.
Els estanys d’alta muntanya
Els estanys s’anomenen així, i no llacs, per la seva mida. Cal buscar el seu origen en els efectes modeladors de les glaciacions del Plistocè en el paisatge. Els estanys d’alta muntanya, doncs, són recents: al Pirineu tenen entre divuit-mil o deu-mil anys; el començament de la glaciació i la data del desgel. En molts casos encara reben la influència de les aigües fredes d’una glacera.
La variació de les característiques dels estanys varia segons l’altitud. Així, són més rics de nutrients els estanys de les valls que els de muntanya. En general són més profunds que amples, poden tenir fins a cent metres de fondària i fins a 10 Ha (com deu illes de l’Eixample de Barcelona), a diferència dels escandinaus que solen ser menys fondos, però més extensos. Això depèn en part del pendent, que fa més fregament entre les roques i el terra, i, per tant, provocaran més o menys erosió.
Després de les glaciacions hi va haver un gran creixement de vegetació. En conseqüència es va acumular matèria orgànica. El fred fa que no es pugui degradar tota la matèria orgànica que es produeix en un cicle anual, de manera que s’acumula. Per això, alguns estanys s’han reblert de matèria orgànica i de sediments i han donat lloc a torberes.
L’estudi dels estanys
Són objectes d’estudi, per ser models d’ecosistema que per la seva mesura poden ser estudiats en el seu conjunt. Es trien els d’alta muntanya perquè són lluny de la influència humana directa. Les cubetes són clots que s’omplen d’aigua i sediments, per tant, reflecteixen la història del que ha succeït al seu entorn en els dipòsits de llim.
L’estudi d’estanys va començar especialment amb la pluja àcida, deposició que fa unes dècades va provocar greus mortaldats de peixos, a Europa, especialment entre Polònia i Eslovàquia. A Espanya no va succeir tant, perquè la pols calcària del Sàhara (cations) neutralitza els anions de sofre i de nitrogen de les emissions àcides. La indústria, les ciutats i l’agricultura són grans emissors d’òxids de nitrogen que el vent s’enduu. I els estudis dels llacs van provocar que es controlessin les xemeneies de fàbriques.
També cal comptar la ramaderia, tot i que l’emissió més gran és el metà (CH4). En l’actualitat, la biomassa d’animal domèstic és superior a la d’animal salvatge. Per mitigar l’efecte del metà a l’atmosfera, com a gas d’efecte hivernacle, es busquen vaques que, sense perdre la capacitat productora, emetin menys gasos durant la digestió a que contribueix la flora bacteriana, el microbioma.
La vida als estanys
La població dels estanys d’alta muntanya va lligada als polsos glacials. Segons les condicions òptimes de desenvolupament d’una espècie hi ha desplaçaments d’espècies; ja desapareixen de les zones que els són desfavorables, mentre que proliferen a les més favorables en un moment determinat.
A l’alta muntanya, en general els estanys són poc productius per la poca quantitat de matèria orgànica que reben. És a dir, no solen tenir una gran quantitat de vida en ells. Els colonitzadors els arriben més aviat pel cel. I, si al principi es creia que els estanys de la mateixa vall eren més semblants, perquè el vent no podria traspassar-les; ara es veu que hi ha similitud altitudinal.
Un dels organismes més abundants i que es conserven als sediments són les algues diatomees, microscòpiques. El recanvi d’espècies és molt baix. Fins ara ha estat de dues o tres espècies noves cada cent anys. I no hi sol haver peixos, ja que els costa molt remuntar els rierols.
La dinàmica dels estanys
Una massa d’aigua no és uniforme, en varia la temperatura, la salinitat. De vegades, bussejant, hem trobat zones més fredes,. Hi sol haver un canvi de temperatura molt abrupte en poc augment de la fondària. Aquesta zona de canvi és la termoclina. Això fa que dins el llac hi hagi dos mons, el que hi ha sobre la termoclina i el que hi ha sota.
La termoclina regula la dinàmica dels microorganismes, els limita els desplaçaments. Als llacs més grans es pot trobar a quinze metres, als més petits, a cinc. Depèn força de l’efecte del vent, que fa variar la temperatura. La termoclina vaira amb la latitud i l’estació de l’any.
Quan la temperatura de la superfície es refreda, l’aigua baixa fins que troba la seva temperatura. Això desplaça masses d’aigua amunt. En aquest fenomen de convecció els microorganismes s’hi veuen implicats. Alguns estanys són més productius sota la termoclina. Per això els grans herbívors, com les truites (que han estat introduïdes per la pesca), se situen més avall, en els punts òptims.
Els sediments
Els sediments dels estanys del Pirineu no solen tenir més de deu mil anys, quan es van formar. En les zones més altes, el sediment pot ser molt escassos, de mig metre; en altres, de fins a vint metres de potència. Amb els testimonis obtinguts es pot estudiar el clima del passat. I, a les zones més superficials, es poden fer estudis sobre l’efecte del canvi climàtic; en aquests casos, els sediments han de tenir una resolució més fina per detectar menors variacions.
Com es daten els sediments? Els de llarga durada amb carboni 14, que té una vida mitjana de més de cinc-mil anys. Però els sediments més recents, per estudiar el canvi global, es mesuren amb un isòtop de la cadena de l’urani, que acaba en plom-210 amb una vida mitjana de vint-i-dos anys.
Els estanys i l’energia
Alguns estanys del Pirineu han estat aprofitats per la producció d’energia hidroelèctrica. I arriben a estar connectats entre ells, per canonades. En dos d’ells, el camí era reversible: quan la producció energètica era alta i no era convenient desconnectar a la nit, l’aprofitaven per pujar aigua a estanys més alts, per reaprofitar l’energia potencial de nou. Un dels casos és l’estany de Llauset, a la Ribagorça; l’altre, l’estany de Gento, a la Vall Fosca (Pallars Jussà).
Els estanys i la contaminació
Als estanys de muntanya s’hi han trobat contaminants orgànics que venen de lluny. El primer en ser detectat va ser el DDT, que es va trobar fins i tot en pingüins de l’Antàrtida. Més recentment, s’hi detecten PCB (bifenil policlorats), compostos orgànics emprats en la indústria com a aïllants dels transformadors; no es fabriquen dels de la dècada de 1970, però com són molt estables, est troben de pertot. També s’hi troben els PBB (polibromofenils), retardants de la ignició.
El problema és que són molt tòxics sobre tot en els animals, ja que s’enganxen a olis i greixos amb molta facilitat. A zones càlides passen a forma gasosa, el vent els aixeca i se’ls endú a zones més fredes, on es dipositen. Tot i que molts són prohibits per la indústria, encara hi ha aparells que en duen i n’estem exposats. Un dels símptomes detectats és un augment d’hormones femenines en els mascles de peixos d’aquests llocs remots.
Si estudiem els llocs allunyats de la presència humana i veiem com estan de contaminats, què no passarà aquí que els productes que sintetitzem són tan abundants. Abans alteràvem fragments del territori; ara, n’alterem la dinàmica de tot el planeta. Hi ha hagut un salt d’escala. Davant de les dues postures, la del franciscà, que vol mantenir trossos de natura salvatge; i la del dominicà, que prefereix una natura domesticada, ja no tenim opció. No som a temps de ser franciscans, no queden llocs verges.
Els estanys i el canvi global
Quan en les darreres dècades biòlegs començaven a publicar les seves observacions a les revistes de més impacte sobre un canvi climàtic que anava més enllà de la sortida de la Petita Edat de Gel, alguns meteoròlegs i climatòlegs no s’ho acabaven de creure, ho atribuïen a la fluctuació natural.
En Jordi ens explica què era la petita era glacial, com a resposta d’una pregunta del públic. Els romans anaven amb toga; al final de l’edat mitjana, anaven més abrigats i els nostres avis amb abrics i barrets. Això és perquè després del segle XIII i especialment des del segle XV fins al segle XIX hi va haver una gran davallada de les temperatures. Feia realment fred: el Tàmesi es glaçava. I va ser deguda a la sensibilitat de la Terra davant de diversos anys sense taques solars, que són fortes tempestes al Sol.
Fins i tot en els primers informes de l’IPCC, en què es deia que podria estar relacionat amb l’activitat humans, com als lobbies de les petrolieres no els convenia de creure-s’ho, hi va haver una forta oposició. Aviat, però hi va haver consens en la comunitat científica que era un canvi molt més accentuat i molt probablement relacionat amb l’activitat humana.
Jordi, com vas acabar estudiant llacs de muntanya?
Això meu no va ser vocacional. Vaig sortir a matricular-me de la carrera sense saber ben bé a què. El meu pare volia que fos enginyer i jo volia ser escriptor. I vaig acabar matriculant-me de biologia. El primer any va ser un rotllo (matemàtiques, física, química…), però quan vaig començar amb les assignatures biològiques i vaig comprendre l’evolució, em va agradar molt més. Em vaig fer biòleg. I els biòlegs, un cop tenim la nostra manera de pensar, no ho podem veure d’una altra manera.
Durant la carrera, m’agradava la bioquímica i també mirar pel microscopi, però segons en quina especialitat havia de matar rates, i això ja no m’agradava. Ja havia conegut en Ramon Margalef. Vaig fer la tesina i la mili. I, en tornar, em va demanar si volia anar al Centre de Recerca d’Alta Muntanya (de la UB), que feia deu anys només tenia les parets. Això volia dir anar a fer la tesis a estudiar els estanys del Pirineu. I me n’hi vaig anar.
Més informació
Catalan, Jordi (1995): “La vida en estanys i rierols” in Folch, Ramon “Biosfera. Els humans en els àmbits ecològics del món”, volum 9 “Tundra i insularitat”. Pàg. 251. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Imatges: Wikimedia commons, si no diu el contrari.
