Un mar de plàstics

Ahir dimecres vint-i-u de març va venir Anna Sánchez Vidal, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà (UB) per parlar-nos dels plàstics al mar.

Volíem reflexionar sobre la utilitat dels envasos de plàstic a casa, que es tradueix en residus de lenta degradació que s’acumulen en l’oceà on generen grans «illes» de deixalles. La roba que vestim, els cosmètics que ens poleixen i altres productes estan formats per microplàstics, que van al mar i entren en el cicle alimentari. Què comporta tot plegat a la flora i la fauna marines?

Anna ens explica que ella estudiava la dinàmica entre l’atmosfera i l’oceà, i que l’estudi dels plàstics li ha vingut sense buscar-lo. Els oceanògrafs empren robots teledirigits per estudiar el fons marí fins a dos mil metres de fondària. I, tant en els vídeos com en les mostres, cada cop en trobaven més.

Els plàstics del mar

Els diferents tipus de plàstic tenen diferents destins, segons si suren o no. Els taps de polipropilè suren, com les bosses de polietilè; mentre que altres polímers derivats del petroli, no ho fan. Per tant, els estudis més recents fets amb drons revelen molts residus plàstics en la superfície, que els corrents condueixen fins a acumular-los en determinats punts en què coincideixen els remolins.

Allà on es troba el gir dels oceans causats pels vents i la rotació de la terra, s’acumulen plàstics en l’aigua superficial, que poden haver estat arrossegats lluny de la costa. Són de diversa mesura, perquè els macroplàstics es fragmenten. De vegades no es veu, però en passar el salabre, se’ls recull. Per tant, més que d’illes de plàstic, es podria parlar de “sopa de plàstic”. I es troba a tots els oceans del món, Atlàntic, Pacífic, Índic… i a la Mediterrània.

Segons la mida, es troben macroplàstics, com ara cadires, xarxes. O microplàstics (de menys de cinc mil·límetres), surant o entre els grans de sorra. De fet, cada cop es troben més residus plàstics que sorra. També es troben “pellets” de plàstic, que surten del procés de reciclatge i que es perden. La nostra roba, quan té polièster en la seva composició, també allibera microfibres de plàstic. S’han comptabilitzat fins a set-centes mil per cada rentadora.

Un altre tipus de residu plàstic són les microesferes que es posen a gels exfoliants de dutxa. Atès que els ingredients s’enumeren per ordre d’abundància; desprès de l’aigua, el que tenen molts dels gels és plàstic; i això és el que comprem, aigua i plàstic. A la fotografia es veu que la composició de microesferes de plàstic és realment alta. Aquests residus baixen per l’aigua de la dutxa, les depuradores no els treuen (perquè tamisen quaranta micròmetres) i s’alliberen a l’oceà.

L’impacte

A banda de les imatges de tortugues preses en els plàstics que mantenen sis ampolles juntes, d’aus que s’asfixien per culpa d’una bossa, de dofins i balenes ofegats per xarxes i cordes abandonades, hi ha el risc que entrin en la cadena tròfica.

Els ocells o els peixos poden confondre les bosses de plàstic per meduses; altres ingereixen per altres raons. El cas és que els ornitòlegs cada cop troben més plàstics en els estómacs, en fer les autòpsies als animals trobats morts.

A banda de l’impacte estètic i moral, davant dels animals, cal saber que ens pot afectar quan, tant els plàstics que suren com els que es dipositen, entren en la cadena tròfica, cosa que fan els microplàstics amb molta facilitat. A més, de vegades transporten bacteris patògens, que s’hi adhereixen amb molta facilitat.

De manera que malmeten la nostra salut i l’entorn on vivim. Si mirem les nostres ungles amb un microscopi, si estudiem els ocells marins, les platges, els rius, el fons del mar… a l’aigua de desalinitizadora, a la sal de cuina, al marisc… Hi ha plàstics de diversa mida per tot arreu.

Hi ha solució?

En la dècada de 1950 va començar una producció massiva de plàstics. Molts anaven tard o d’hora a rebuig i, el destí final, on acaba tot, és a mar; durant molt de temps, ja que poden trigar molts anys a degradar-se.

Aquests residus, que de vegades es troben a més de dos mil metres de fondària, perduraran allà on són, perquè és impossible treure’ls. Entre altres coses, perquè si filtréssim l’aigua, també ens enduríem animals. I, si es traguessin els plàstics, què es fa amb ells? no se’ls podria cremar, anirien altre cop a abocadors.

S’estan buscant plàstics biodegradables, però cal veure com es fa. De vegades el que es troba és que alguns bacteris degraden algun plàstic en condicions de temperatura i llum que no es compleixen en el fons de l’oceà. La única solució és sensibilitzar els ciutadans per a què mirem de desplastificar les nostres vides. Cal pensar que està a les nostres mans. Però es fa difícil de donar un missatge positiu.

El Mediterrani

Ens dediquem al plàstic perquè ens el trobem. Anna estudiava, entre altres processos, la dinàmica del Mediterrani, una conca pràcticament tancada, que només es comunica amb la circulació general per l’estret de Gibraltar. Com és un mar a zona càlida, l’aigua s’evapora; és, per tant, una conca d’evaporació. I més salada que la de l’Atlàntic (35 front 38 grams per litre).

L’aigua evaporada es compensa amb entrada d’aigua de l’Atlàntic, que entra per sobre l’aigua Mediterrània, més pesada. El corrent d’entrada, més fred, segueix la costa africana, fins a l’est de la conca. Torna seguint la costa nord, on, quan bufa la tramuntana, es refreda molt i s’enfonsa. És l’aigua profunda que sortirà per l’estret de Gibraltar, tancant així el cicle general del Mediterrani.

Hi ha punts al Mediterrani on habitualment l’aigua es pot refredar molt, com al Golf de Lleó o a l’Adriàtic, ja que arriben els vents freds del nord. Aleshores, l’aigua densa, que pesa més, es dirigeix cap al fons i genera un fenomen de convecció, especialment notori en els canons submarins que hi ha prop del Cap de Creus. Són les prolongacions de les de la Tordera, el Ter i el Tet.

Si habitualment l’aigua freda baixa a un metre i mig per segon, quan bufa durant algunes setmanes seguides, la seva temperatura baixa molt i genera cascades submarines que poden anar cap al fons fins a cinc metres per segon.

A aquesta velocitat, l’aigua ho arrossega tot. Els pescadors locals saben que aleshores desapareixen, per exemple, les gambes a Palamós. Hi ha una cascada submarina cada set o vuit anys. La darrera va ser el 2012, quan hi va haver una onada de fred tan forta que a Istanbul va arribar a fer més fred que a l’Àrtic. Potser aviat en tocaria una altra.

Els canons del Mediterrani acaben sent abocadors, perquè hi va a parar tot el que hi ha a la superfície. La merda es transporta, ens diu. La pressió sobre la Mediterrània és tan forta, que es calcula que cap al 2050, si seguim a aquest ritme, hi haurà més plàstics que peixos.

La cinta global

Un fenomen similar genera la cinta transportadora oceànica global, un corrent que enllaça tots els oceans del món. A Islàndia, arriba el corrent càlid superficial, de l’aigua que ve del sud; allà, el fred de l’atmosfera fa que l’aigua es refredi molt i precipiti al fons, empenyent un corrent que es dirigeix cap al sud en fondària. Quan s’escalfa, torna a pujar, i es fa més densa per l’evaporació.

Així, el riu de corrents superficials ve determinats pels vents dominants i el xoc amb els continents, i condiciona el clima de la Terra, escalfant o refredant la regió per on passa cadascun.

El Hierro

En una altra recerca, el grup d’Anna va trobar unes volves flotant al sud de Creta. Van saber que corresponien a una anterior erupció de l’Etna.

En preguntar sobre l’erupció de El Hierro, ens explica que ells hi van treballar, estudiant les restes geològiques, una “illa” que ha quedat a vuitanta metres de la superfície. L’equip italià que estudiava la vida en aquell entorn, va trobar tapissos microbians quimiosintètics, que recolonitzaven després de l’erupció.

Anna, com vas arribar a estudiar els oceans? Vaig estudiar ciències ambientals a Girona, perquè sóc de Banyoles, i no sabia ben bé què fer. Pensava que faria alguna cosa de forestal per poder anar a l’Estany, on ja hi estava bé. Però vaig veure un cartell a la facultat on preguntaven si volíem estudiar els corrents marins i si volíem anar a l’Antàrtida, i m’hi vaig apuntar. M’hi vaig trobar, perquè això meu no ha estat gaire vocacional, m’hi he anat trobant.

Ens ha encantat tot el que ens ha exposat del que ha arribat a aprendre i la seva proximitat!

Més informació

Junyent, Cristina: Els oasis de la mar, Nació Digital (21/12/2016).

Junyent, Cristina: La gamba de Barcelona, pesca i consum de proximitat (09/10/2013)

Junyent, Cristina: El Hierro, ¿nacerá una nueva isla?
Cafè científic a la Casa Orlandai amb Joan Martí. (19/02/2012).

ACCC: Vuit milions de tones de plàstic al mar cada any. Jornades de Santa Llúcia, 2015.

Observadors del mar.

Imatges: pròpies o de wikimedia commons.