El fascinant món dels ratpenats

Al cafè científic de la Casa Orlandai de dimecres 9 de desembre va venir Jordi Serra Cobo, de l’IRBIO-UB, per parlar sobre La bona premsa dels ratpenats. Se’ls acusa d’haver estat el primer reservori de la COVID-19, i no és cert; probablement són el reservori del virus que ha evolucionat fins ser el SARS-CoV-2. Per tant, el més probable és que hi hagi una espècie intermediària. No s’ha detectat cap transmissió directa de coronavirus de ratpenats a humans.

Perquè es produeixi aquest salt d’espècie hi ha d’haver un estret i perllongat contacte amb els ratpenats. El que cal preguntar-se és perquè es produeix ara la pandèmia si els ratpenats han tingut coronavirus des de fa probablement molts anys. La resposta cal cercar-la en l’activitat humana, que provoca la pèrdua d’hàbitats i biodiversitat, cosa que facilita la transmissió de patògens. Si li sumem el transport exagerat, responsable de la seva propagació, ja tenim la pandèmia.

En realitat, lluny de la imatge malèfica mal assignada, gràcies a la seva funció ecològica, els quiròpters són els millors reguladors de les poblacions d’insectes, que poden provocar malalties als animals -inclosos els humans- i malures a les plantes. I, en ser els únics mamífers voladors, la seva anatomia i fisiologia els fa un grup zoològic fascinant.

Els ratpenats
Els ratpenats són un grup de mamífers relativament antic. Van aparèixer al planeta fa entorn seixanta-quatre milions d’anys. Tot i això, fins ara els fòssils més antics són més moderns, de fa uns cinquanta milions d’anys. I, atès que són com els ratpenats que coneixem avui dia, aporten poca informació sobre l’evolució que han seguit el desenvolupament de les ales i l’adaptació al vol.

Els ratpenats estan distribuïts per tot el món, excepte a les regions polars. Hi ha ratpenats a les illes tropicals, a l’alta muntanya, a deserts, a selves tropicals… I això és perquè s’han adaptat a un espectre molt ampli d’ambients diferents; viuen a coves, avencs, arbres, cases, esquerdes… fins i tot dins les cases.

En haver tingut la capacitat d’adaptar-se a molts ambients diferents, formen un grup amb un clar èxit evolutiu. El vint per cent de les espècies de mamífers són ratpenats; per ara, hi ha descrites més de mil tres-centes espècies.

Quiròpters
El terme quiròpter vol dir “mà alada”. I és això, els dits de la mà, els que formen les ales dels ratpenats, només hi resta fora el polze. Entre els dits han desenvolupat una fina membrana (el patagi) que els permet de volar. De manera que, a diferència de les aus que volen amb els braços, els quiròpters volen amb les mans.

I, a diferència de les ales dels ocells, que tenen plomes, el patagi dels quiròpters és nu i està molt vascularitzat. En ser tant fi, evapora molta aigua, de manera que, per no deshidratar-se, han de sortir de nit. Només volen de dia en zones o quan la humitat ambiental és elevada; a la zona humida del Delta de l’Ebre se’ls pot veure volar de dia.

Els ultrasons
Els ratpenats no són cecs, és un altre mite. Ara bé, com surten de nit, fan servir un sonar. Els ultrasons són una altra de les seves característiques. Amb les cordes vocals fan crits molt aguts, que, en la major part dels casos, els humans no podem sentir. Hi ha dues menes d’emissió. Els ratpenats de ferradura emeten els sons pel nas, com un xiulet en una freqüència constant. Però la immensa majoria dels ratpenats emeten sons per la boca. I, com nosaltres, segons com obrim la boca, posem la llengua o els llavis, produïm sons diferents; aquestes espècies, doncs, emeten sons en freqüència modulada. Un dels sons més comuns és com una sirena, comença molt agut i després, baixa de freqüència. De fet, les primeres ambulàncies imitaven el to decreixent dels rats penats, perquè se les localitzava millor.

Emetent i recuperant els propis ultrasons detecten el relleu i els accidents geogràfics de l’entorn (penya-segats, edificis, arbres), i guarden a la seva memòria una imatge del lloc per on es mouen. Amb els ecos dels seus ultrasons detecten si els objectes són buits o massissos, si la seva superfície és rugosa o no, si es mouen o estan quiets; detecten, per tant, les preses que poden menjar. Els ratpenats també fan servir els ultrasons per comunicar-se entre ells; per marcar territori, per aparellar-se, per comunicar-se la mare amb la cria, a les colònies de cria o durant les rutes migratòries.

Quan hi ha milers de ratpenats en una cova, són capaços de detectar el seu propi eco, i les mares reconeixen la seva cria. Això és perquè el timbre de cada individu és diferent. Ara bé, segons un estudi a Sa Dragonera, quan hi ha molts individus de la mateixa espècie junts, alguns individus apugen la freqüència d’emissió. Són capaços de modular molt per diferenciar-se. Una altra característica és que, dins la mateixa espècie, hi ha dialectes per regions, petites variacions; el so que fan a Catalunya no és el mateix que a les illes Balears o a Alemanya. El sistema de comunicació dels ratpenats és força complex.

L’anatomia
Una de les imatges més típiques dels ratpenats és veure’ls penjats cap per avall. S’aferren amb els peus, que resten fora de la membrana. En aquesta posició s’hi poden quedar algunes setmanes. No els resulta difícil perquè el pes de l’animal bloqueja els tendons dels dits dels peus amb un anell que tenen a les potes, amb la qual cosa els dits els queden arronsats ben subjectes a la roca, o d’allà on sigui que pengin. No els comporta cap esforç. Quan volen començar l’activitat han de fer una flexió amb les potes per desbloquejar l’anell i començar a volar.

Reproducció
Cada femella acostuma a tenir una sola cria per any; excepcionalment, algunes espècies en tenen dues. Mentre volen, les mares poden carregar les cries en els seus primers estadis de la vida; però moltes espècies deixen la cria penjant del sostre d’una cova, en una mena de guarderia; quan la mare torna, retroba la cria pel so i la llepa.

Hibernació i canvi climàtic
Molts ratpenats viuen i hibernen en colònies; però, el ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros), per exemple, hiberna sol.

Una de les colònies d’hibernació que segurament fa més temps que s’estudia és la del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La va començar a estudiar Enric Balcells els anys cinquanta; el professor que va dirigir la tesi d’en Jordi, qui va continuar l’estudi a partir dels anys vuitanta. Dins la cova hi ha detectors de la temperatura a 65 m sota terra, i, amb el seguiment de la colònia al llarg del temps, es pot observar com els afecta el canvi climàtic.

El metabolisme dels ratpenats pot canviar de manera molt notable. En volar, algunes espècies arriben a tenir fins a set-centes pulsacions per minut, mentre que quan hibernen en poden tenir cinc o sis. Quan volen, assoleixen una temperatura d’uns 37ºC; mentre que en hibernació, pot ser de 9ºC o fins i tot baixar a 4ºC. El que s’observa darrerament és que els hiverns càlids que estem vivint escurcen el període d’hibernació: comencen la hibernació més tard, l’acaben abans. Això provoca, en conseqüència, que els calgui menjar tant a la tardor per engreixar-se i passar l’hivern, s’ha vist que pesen menys.

I, l’estudi que fa l’equip d’en Jordi és veure com afecta aquest canvi de dinàmic als virus que duen els ratpenats. Cal estudiar també si, en despertar-se més aviat, troben menjar. Si no en trobessin, podria afectar la seva supervivència. Per a que en tinguessin, atès que són animals insectívors, si el cicle dels insectes se sincronitza amb el nou cicle dels ratpenats, no hi haurà gaire problema. Si no se sincronitzessin els cicles, sí tindríem un problema.

Longevitat
Comparats amb mamífers de la seva mida, com alguns rosegadors, els ratpenats tenen una llarga esperança de vida. Les espècies de Catalunya viuen entre vuit i disset anys; però s’ha comprovat que alguns exemplars d’altres espècies han viscut fins a quaranta-un anys.

La longevitat s’associa als telòmers, la part terminal dels cromosomes, la funció dels quals és protegir la informació genètica. Cada vegada que una cèl·lula es duplica perd una part dels telòmers; de manera que, com més llargs siguin els telòmers, més protegida estarà la informació genètica, per tant l’espècie pot viure més. I això passa en els ratpenats. Una de les hipòtesi que cal comprovar, és que probablement l’efecte de la disminució de la hibernació els disminueixi la longevitat.

Dinàmica i ecologia de les poblacions
L’equip d’en Jordi ha estudiat la migració del ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii). Anellen alguns exemplars amb números de referència, de manera que poden resseguir les migracions. S’ha vist que segueixen les valls, els rius, perquè obtenen informació més fiable per a l’orientació, alhora que els proporciona humitat i poden trobar més insectes.

A la colònia de Sant Llorenç del Munt habitualment hibernen entorn disset-mil ratpenats de cova. Cap al febrer deixen el refugi, i se separen en grups. Alguns van cap al Montseny, passant pel Pla de la Calma, segueixen la Tordera fins a Malgrat de Mar, on s’hi queden uns quants, mentre que altres es distribueixen per la Costa Brava, i arriben fins al sud de França travessant El Pertús i el Coll de Banyuls.

Altres, des de Sant Llorenç del Munt, van cap a la Serra de l’Obac i, seguint el riu Llobregat cap avall, arriben fins a Molins de Rei. Des d’allà, alguns travessen les muntanyes de l’Ordal i van cap al Garraf. Altres, segueixen el recorregut del Llobregat fins més avall, travessen Barcelona i van cap a la Conreria; els que segueixen la costa s’acaben trobant amb els que han arribat a Malgrat. A la tardor fan la ruta inversa, tornen als refugis de Sant Llorenç del Munt.

A la ciutat de Barcelona fàcilment es poden veure molts ratpenats i de moltes espècies diferents.

Estudis epidemiològics
L’equip d’en Jordi va començar a fer estudis en ecoepidemiologia a partir dels virus zoonòtics dels ratpenats, entre ells els coronavirus. Els resultats i l’experiència obtinguda en els esmentats estudis ha permès aplicar el model de treball en altres grups d’animals i altres malalties emergents.

Durant vint-i-dos anys, van estudiar una colònia a Mallorca; capturaven exemplars, els marcaven i els feien una analítica abans de tornar-los a alliberar. Bàsicament buscaven si estaven infectats pel virus de la ràbia, però amb el temps van arribar a tenir la història clínica d’una part dels components de la colònia. Aquest seguiment els va permetre conèixer la dinàmica del patogen i la supervivència dels animals. I es van adonar que el virus ràbic no afectava significativament la supervivència dels animals, és a dir, no emmalaltien, per què? Per què els ratpenats són el reservori de molts virus, però no desenvolupen les malalties?

El sistema immunitari dels ratpenats està sempre en pre-alerta, de manera que quan entren un contacte amb un virus, dóna una ràpida i forta resposta, basada en l’interferó. En altres mamífers, una resposta d’aquesta mena produiria una inflamació generalitzada, que podria comprometre la supervivència. Com és, doncs, que els ratpenats no pateixen aquesta inflamació? I, d’una altra banda, un metabolisme tan elevat com tenen els ratpenats -amb fins a sis-cents batecs per minut- en altres mamífers els provocaria un alliberament de radicals lliures, que generaria una inflamació; per què no succeeix en els ratpenats?

Doncs, sembla que els ratpenats han desenvolupat un sistema metabòlic que absorbeix les molècules produïdes per la inflamació i els radicals lliures, evitant que els afecti. I, alhora, són resistents a les malalties que porten. Tot i que probablement alguns virus sí que es poden desenvolupar en individus immune deprimits, com s’ha vist amb la ràbia, en ser un grup molt antic, hi ha hagut temps per a una coevolució entre els virus i els ratpenats.

Un paràsit adaptat és el que no mata l’amfitrió, fet que li permet sobreviure més temps i propagar-se a un nombre major d’individus. Però per a això és necessita un cert temps. Els humans, som una espècie molt més fràgil, no hem tingut temps d’haver coevolucionat d’aquesta manera amb els patògens.

Els noms dels ratpenats
En el llibre “Ratpenats, ciència i mite” en Jordi va voler recopilar també aspectes culturals relacionats amb els ratpenats. Una de les sorpreses va ser que en català hi ha cent vint-i-cinc maneres d’anomenar-los: ratpenat, ratapinyada, ratapatxet, almorcígol, ratacalda, voliac, ratapenella, muriac, muricec, penarata, ocell del dimoni, ratapenera…. A Boí en diuen muixirecs, mentre que a Pont de Suert, a vint quilòmetres de distància, en diuen ratacaldes, nom que no té res a veure. Aquesta riquesa de noms palesa l’aïllament dels pobles de muntanya.

Els ratpenats com a insectívors
Els ratpenats poden arribar a menjar una gran quantitat d’insectes. S’ha calculat, en estimacions pel cap baix, que la colònia de Sant Llorenç del Munt pot menjar de divuit a trenta-sis tones d’insectes l’any. En pesar exemplars quan surten a caçar i quan tornen, s’ha observat que cada dia mengen entre la meitat i tres quartes parts del seu pes. Sabent el que menja un individu i estimant el nombre d’individus que hi ha a la colònia, se sap quant mengen cada dia. Multiplicant la xifra pels dies i els mesos que són actius, s’ha arribat a aquesta xifra. Però han comptat mesos d’hivernació que ara no fan. Per tant, segurament mengen molt més.

Ja que mengen molts insectes que fan plaga; des de la processionària del pi, fins a altres que ataquen les alzines o els boixos. I com també consumeixen mosquits, vectors de malalties, els ratpenats seran els nostres gran aliats en el canvi climàtic, que durà patògens de regions més càlides.

Estudis ecoepidemiologics
Per a fer estudis d’ecoepidemiologia, capturen animals i els prenen mostres de sang. També es recullen femtes -més interessants per estudiar els coronavirus. Així que en la seva recerca hi ha una part d’estudis de camp, una part de laboratori i una darrera etapa davant dels ordinadors, on fan els estudis filogenètics i models matemàtics. En la recerca, treballen en xarxa amb molts equips d’altres centres del món. Un dels grups amb els que fa més temps que treballen és l’Institut Pasteur.

La major part de les malalties infeccioses emergents són zoonòtiques; sempre ha estat així. Les primeres epidèmies van començar amb la ramaderia i quan els humans es van agrupar en nuclis de població. Així es van donar les condicions que alguns patògens que havien mutat afectessin els humans i va augmentar la probabilitat de transmissió entre persones. Per tant, l’estudi de la relació dels patògens i l’entorn on viuen els seus transmissors dóna molta informació per a mirar d’evitar que saltin patògens a l’espècie humana. Com també per a protegir els animals de granges o les mascotes.

No podem tractar la salut humana com si no tingués res a veure amb la resta dels components del planeta, vius o no; hem de pensar més en el concepte que va emergir fa uns anys: una salut-un món.

A la pregunta sobre si hi ha algun perill en la convivència amb mascotes, en Jordi ens recorda que fa molts anys que conviuen amb l’espècie humana. Pot succeir que nous patògens puguin passar a l’espècie humana a través de les mascotes si, per exemple, té contacte amb l’excrement de senglars, posem per cas. Però, en general, no cal tenir por; les malalties infeccioses estan lligades a animals salvatges, no a les mascotes.

També és difícil que la femta dels ratpenats sigui contagiosa de coronavirus, perquè els virus que hi deixen anar s’inactiven força de pressa. En el cas de l’Ebola, les femtes i l’orina de ratpenat sí poden transmetre el virus per haver embrutit fruits que després es mengen els humans. Però parlem d’altres regions i d’altres espècies de ratpenat.

Una malaltia associada als ratpenats és la histoplasmosi. No és vírica, però va ser la veritable maledicció del faraó. Ara bé, també va ser en un altre país, en unes altres condicions i en un altre temps.

La part positiva dels virus
Falta conèixer-ho amb profunditat, però, evolutivament, els virus han jugat un paper important i positiu. Darrerament s’ha vist que aproximadament el cinquanta per cent del genoma humà és d’origen víric, i que ha estat clau en l’evolució de la vida, facilitant avenços evolutius molt més ràpids. Sense els virus, probablement l’evolució hauria estat més lenta, perquè el genoma víric incorpora a l’amfitrió molt de material genètic nou. Nosaltres, com moltes altres espècies, som aquí, en bona part pels virus.

Quines causes originen les epidèmies?
Com gairebé tots els coronavirus, l’ancestre del SARS-CoV-2 sembla provenir dels ratpenats. Però fa anys que el ratpenats tenen coronavirus; així que, per què s’ha produït ara la pandèmia?

En el segle XXI hem passat unes quantes epidèmies per coronavirus. La provocada pel SARS-CoV, que es va produir el 2002-2003. El 2012 va començar el MERS a Aràbia, malaltia que té una mortalitat superior al 30% i de la qual se’n parla poc. Tot i que va arribar a Corea, on es va estendre al personal d’un hospital, a partir d’un pacient que venia d’Aràbia; aquesta transmissió s’associa a un problema de ventilació. Aviat, el brot es va acotar i no es va escampar més.

En realitat, hauríem de preguntar-nos què fem de diferent, perquè un virus amb el qual els ratpenats hi conviuen de fa moltíssims anys, de sobte ha fet un salt d’espècie i infecta les persones. La resposta cal trobar-la en les transformacions planetàries tan importants, massives i ràpides que estem fent; modifiquem molts aspectes que afavoreixen el salt d’espècie.

Però, per a fer pandèmia, a més del salt d’espècie, hem de ser molts, i, efectivament, som molts. Les pandèmies apareixen a zones densament poblades (Wuhan té més de nou milions d’habitants). La densitat demogràfica amplifica l’epidèmia. I, en tercer lloc, per a que hi hagi una pandèmia, cal que s’expandeixi per grans territoris. La mobilitat actual no té precedents: podem viatjar d’una part a l’altra del planeta en hores.

Ara bé, no s’ha comprovat mai que un coronavirus de ratpenat salti a les persones, sempre hi ha hagut una espècie intermediària que conviu amb ells, un contacte estret i reiteratiu, i amb nosaltres. En el SARS-CoV-1, l’espècie intermediària va ser la civeta, un petit mamífer semblant a un gat petit que menja ratpenats.

La pandèmia va ser l’efecte d’un canvi sociocultural a la Xina. En la regió on va aparèixer, la civeta és considerada una delicatessen; fins poc abans, només la podien menjar persones amb un poder adquisitiu elevat i en determinats restaurants, perquè la civeta era un animal salvatge que vivia a la muntanya, on es capturava. Però amb el desenvolupament econòmic de la regió, moltes persones van accedir a aquesta menja tan preuada. La demanda va fer créixer granges de civeta, on els animals creixen junts.

La civeta menja ratpenats, de manera que alguna podia estar infectada i es podia haver donat el primer salt d’espècie. En una granja, si una d’elles s’infectava era molt fàcil que la transmetés a gran part dels altres animals estabulats. En agrupar-los vam augmentar la probabilitat d’infecció de les civetes.

Aquests animals de granja es duien als restaurants on es mantenien vius fins que els clients triaven el que volien menjar. En augmentar la cria i el consum de civetes amb el virus, algun podia mutar per a fer el salt d’espècie cap als humans. I va passar. La reiteració en l’alimentació de la civeta, la cria en granja i l’augment de consum fa pujar les probabilitats, primer, que el virus del ratpenat salti a la civeta, i després que salti a l’espècie humana. I la densitat demogràfica i la mobilitat, que esdevingui pandèmia.

En cas del SARS-CoV-2 que ha provocat la COVID-19, no es coneix quin ha estat l’intermediari. Se sap que el pangolí no hi té res a veure; és veritat que porta un coronavirus originari dels ratpenats, però és ancestral, no té a veure amb el que ens afecta; tenen un origen comú, però es van separar fa anys i han evolucionat en paral·lel. Per tant, l’espècie intermediària que ha calgut per passar als humans no se sap encara quina és. És probable que sigui similar al cas de la civeta. La gran capacitat de contagi de la COVID-19 és major degut a la gran quantitat d’asimptomàtics; per això, quan encara no es coneixia gaire, es va pensar que es podria controlar. I, no s’ha pogut.

Qui menja ratpenats?
A Catalunya, les òlibes, fonamentalment, i algunes martes i genetes. En altres llocs tropicals, els mengen serps; es posen de manera a la boca de les coves i, quan passen els ratpenats, els cacen al vol. Aquí els és més difícil.

Ens hem de preparar per una altra pandèmia?
El 2013 en Jordi va publicar que això podia passar. El van titllar d’alarmista, perquè aleshores tot estava en pau, diguem-ne, i costava d’imaginar-s’ho. Però tots els indicadors basats en la dinàmica del comportament humà apuntaven cap aquí. Hem iniciat una globalització sense prendre precaucions. Ens hem llançat sense ret, i això té les conseqüències que ara trobem: amb el SARS-CoV-1, el MERS, l’Ebola i ara amb el SARS-CoV-2. I probablement ara tindrem problemes amb els mosquits, que s’estan estenent; veiem malalties que no teníem, com el dengue. Alguna cosa del nostre comportament hem de canviar.

A més dels quiròpters, altres grups, com els rosegadors, també poden ser reservori de patògens, Determinades aus, transporten el virus de l’encefalitis d’estiu. Estem treballant amb senglars, que poden transportar l’hepatitis E; una malaltia relativament nova i també d’origen asiàtic, que s’ha estès molt -cada any hi ha uns deu milions de persones afectades a tot el món- i que normalment és asimptomàtica, però hi ha un tant per cent petit que és fulminant. Torna a ser una qüestió de probabilitats. Fem el seguiment dels senglars locals. En un vint per cent dels senglars que s’han trobat a la plaça d’Espanya o que hi ha per Collserola, s’ha aïllat RNA del virus de l’hepatitis E; un cinquanta-nou per cent són seropositius, és a dir, que hi han estat en contacte. Les noves dades, pugen els individus seropositius fins a prop del setanta per cent; és el nivell més elevat d’Europa. En passar l’hepatitis E als humans, tot i que molts poden ser asimptomàtics, tard o d’hora tindrem un problema greu. Què es pot fer?

De vegades només cal prendre precaucions molt fàcils, però cal tenir la informació i canviar alguns hàbits. Què cal fer amb els senglars? Cal mirar també que no bolquin els contenidors, perquè els senglars també es poden infectar amb malalties nostres en menjar les escombraries dels contenidors i dispersar-les. Potser cal fer com fan a Estats Units, contenidors per a què els ossos no hi puguin posar la mà. Són solucions relativament fàcils, però cal tenir la informació i la bona voluntat de voler-ho solucionar.

A una altra escala, cal tenir en compte que un dels problemes més grans i que afavoreixen el salt d’espècie és la desforestació. Estem perdent quilòmetres de boscos tropicals cada any. Fins fa poc s’interpretava com que perdíem “el pulmó del planeta”, la biodiversitat, i és cert. Però no som conscients dels problemes de salut que comporta. En perdre masses forestals els animals no desapareixen. Alguns moren, però els altres s’adapten a la nova condició; i com allà on hi havia bosc, ara hi ha assentaments humans, els animals hi busquen refugi. Això augmenta la probabilitat de salt d’espècie de malalties que encara no coneixem i que poden passar al circuit humà.

Tenim tres grans reptes aquest segle: epidèmies, la demografia i, molt relacionat, el canvi climàtic. Ens hem focalitzat en el canvi climàtic, però els altres dos reptes són igual d’importants, perquè estan molt relacionats. Hem d’afrontar aquests problemes per la pròpia supervivència humana; segur que trobarem la solució, ni que sigui per egoisme; però, com més aviat, millor. Potser cal que els polítics escoltin els científics.

Entre la ciutadania hi ha molta més sensibilització cap als ratpenats que fa un temps. Pensem que són animals que es pengen cap per avall, que viuen en llocs foscos, en cases abandonades, que surten de nit… tenen tots els ingredients per generar una quantitat tremenda de llegendes. Però s’està comprenent el valor que tenen de cara a la conservació i l’equilibri dels sistemes naturals; en la regulació d’insectes, de plagues forestals i agrícoles, dels vectors que ens poden transmetre malalties. Cada cop hi ha més caixes niu, certament, degut a tres factors. En primer lloc, en ambients degradats -per exemple, després d’un incendi- substitueixen els forats dels troncs. En segon lloc, algunes caixes niu ajuden a la divulgació i l’educació ambiental. En tercer lloc, ens permeten d’estudiar algunes espècies de les que no en sabríem res si no n’hi haguessin.

Com vas arribar a treballar amb ratpenats, Jordi?
Molt fàcil. Un dia a casa dels pares, fa molts anys a la Cerdanya -quan no era turística- vaig veure passar un ratpenat molt gros. Vaig pensar, què és això? Vaig començar a buscar i no vaig trobar cap informació. I em va semblar interessant posar-me a investigar. La meva tesi va ser la primera sobre aquest grup a Espanya, feta per una persona del país. I, fins ara, que segueixo amb ells.

A l’hora d’acomiadar-nos i de desitjar-nos un bon Nadal i un any nou, en Jordi ens augura que serà millor, especialment després de la setmana dita santa. No ens angoixem.

Més informació
Serra-Cobo, J (ed) (2009): Ratpenats, ciència i mite, Edicions UB
Ratpenats i COVID-19, IRBIO

Serra-Cobo J i López-Roig M. 2015. Estudis ecoepidemiològics de quiròpters a les Illes Balears (1993-2014). Llibre Verd. Conselleria de Medi Ambient. 333-341.

Serra-Cobo J, López-Roig i Bayer X. 2015. El tresor ecològic de les mines de Can Palomeres: els ratpenats. Publicacions de l’Ajuntament de Malgrat de Mar.

Serra-Cobo J. 2015. Factores ecológicos y socioeconómicos de la epidemia del Ébola. In Detrás del Ébola: un enfoque multidisciplinario para un problema global. Edicions Bellaterra.

Serra-Cobo J, López-Roig M. 2016. Bats and emerging infections: an ecological and virological puzzle. Advances in Microbiology, Infectious Diseases and Public Health, 972: 35-48. DOI: 10.1007/5584_2016_131

Serra-Cobo J. 2020. Factores ecológicos y socioeconómicos de las epidemias: retos de salud planetaria. Idees

Frutos R, López-Roig M, Serra-Cobo J, Deavux C. 2020. The Conjunction of Events Leading to the Coronavirus Pandemic and Lessons to Learn for Future Threats. Frontiers in Medecine, maig volum 7. Doi: 10.3389/fmed.2020.00223

Comando actualidad (09/12/2020): Más allá de las vacunas. Los responsables del futuro que todos queremos recuperar
Cerrillo Antonio (30/05/2020): El hombre que más sabe sobre murciélagos, La Vanguardia

Vols conèixer els ratpenats? Museu de Granollers (18/11/2020) (1:11:53)

Programa de seguiment dels ratpenats
Terradas, Jaume (17/11/2020): Aspectes ecològics i ambientals de les epidèmies i el seu control, Sessió inaugural 2020-2021, Societat Catalana de Biologia
Hernández Bonilla, JM: Los murciélagos conversan sobre sexo, sueño y comida. El País 08/12/2020
Sons sorprenents del ratpenat argentat (Vespertilio murinus) capturat a Catalunya
Descobreixen en una mina de Seròs una nova colònia de ratpenats en perill d’extinció (12/02/2020)
La batwoman xina (14/03/2020)

Imatge destacada: wikimedia commons, imatge de la mà: Serra-Cobo;  i imatge de colònia, autor: Marc López Roig; altres enllaçades a l’autor (CC)