La ciència és un exercici del pensament que contribueix a fer créixer el coneixement. És el camp de la filosofia que més s’acosta a la realitat, perquè no només segueix un raonament metòdic, sinó que fa proves experimentals per contrastar una hipòtesi. Quan a partir de l’observació i l’experimentació molts investigadors independents arriben a les mateixes conclusions es poden elaborar teories noves i el coneixement avança. No és un mètode infal·lible, però ara per ara és el millor mètode que tenim per a comprendre el nostre entorn. Tant, que es pot anticipar el comportament de variables i fenòmens, amb la qual cosa permeten de tenir un cert control sobre determinats esdeveniments o preparar-nos si és indeturable.
La predicció és una de les essències clau de la ciència; un altre factor clau és el valor de la rectificació, i rectificar et duu a la crítica: el pensament científic t’obliga a dubtar del teu mestre. Això permet que dins el seu si hi hagi crítiques, cosa que no es permet en altres. Poques disciplines ho afavoreixen.
El sapiens es fa preguntes que intenta resoldre amb tota recerca de tota mena. Des dels primers humans intentant millorar les collites fins als investigadors actuals que, gràcies a tota mena de progressos científics en molts camps, han estat capaços de proporcionar vacunes contra la COVID en un temps mai imaginat.
A la sèrie Cosmos, Sagan dóna una visió teatralitzada de perquè a la Grècia del segle VII abans de la nostra era va sorgir el pensament científic. La posició central de les illes permetria que s’hi aturaven vaixells de diverses civilitzacions. És fàcil imaginar un escenari on persones de diverses procedències poguessin parlar al capvespre en una taverna. Segons la procedència, atribuirien a una divinitat diferent haver superat una tempesta. Finalment, els grecs van rebaixar el poder sobrenatural i es va generar un entorn favorable per cercar la causa natural dels fenòmens terrestres. Com fos, el pensament va fer un salt i en aquell segle i els següents es va assolir un enorme desenvolupament intel·lectual i de coneixement del medi.
Més endavant, durant la revolució científica els segles XVI i XVII amb Descartes, Bacon, Galileu… la inquietud per conèixer i comprendre l’univers va desenvolupar les principals característiques del pensament científic; l’escepticisme i l’experimentació, basats en l’observació i comprovació demostrable dels fenòmens naturals i les lleis que els regeixen.
Es va establir un raonament aferrat al pensament crític i racionalista, de gran rellevància per la seva efectivitat en el procés de traduir l’univers observable a fenòmens mesurables, reproduïbles o que es poden demostrar. Sense intervenció tampoc de la subjectivitat individual que ha acompanyat la humanitat.
Després del Renaixement es va encunyar el terme «pensament científic», quan la raó, com a valor suprem de la humanitat, es va tornar a imposar.
Què ha de fer un estudiant que vulgui fer la carrera de científic?
Més informació
Año Internacional de las Ciencias Básicas para el Desarrollo Sostenible (ONU)
Imatge: wikimedia commons
