Cristina Junyent Rodríguez
Barcelona, 7 de gener de 2025
Bona tarda a tots i gràcies per haver vingut a acomiadar en Xavier. Acabem de sentir «Muntaner 83A», de Tete Montoliu interpretada pel seu sextet. En Xavier va triar aquesta peça per a un disc en memòria de ma mare, la seva germana gran. Va ser la seva manera de passar el dol. Va triar aquesta peça, perquè la família vivia a Muntaner 83A —i en Xavier hi va néixer—. La mateixa escala on vivia en Tete Montoliu.
M’havia explicat la meva àvia que, quan bombardejaven Barcelona l’any 38, si no li donava temps d’arribar al metro, es refugiava amb els seus dos fills grans (aleshores de 6 i 4 anys) a l’habitatge dels baixos de l’edifici, a casa de la família Montoliu, quan en Tete tenia un any.
Jorge Luis Borges va escriure «Toda muerte es única y personal como un recuerdo». I és el que us proposo, recordar en què era únic en Xavier.
Fill d’Esteban i de Maria, va ser el petit de 4 germans. El seu pare Esteban Rodríguez Romero havia nascut a Mestanza, província de Ciudad Real, tot i que la família era originària de Baños de la Encina, un poble amb encant de la província de Jaén. Amb el canvi de segle anterior, la família es va traslladar de La Carolina a Puertollano. Eren comptables de les explotacions mineres i una família cultivada, que demanava els llibres per correu a partir de catàleg; segons m’explicava la tía Trini.
S’explica que gràcies que el tito José va fer la mili amb el Comte de Godó de l’època, el seu germà Esteban va ser acceptat com a comptable a La Vanguardia. I, ara fa un segle, Esteban va venir a Barcelona amb els seus pares, Bartolomé i Pilar, les seves germanes Trini, Manolita i Pilar, i el germà Diego. Era una família nombrosa capitanejada per Esteban, que arribaria a ser cap de comptabilitat del diari La Vanguardia, [on en Xavier havia de dur les ulleres quan el pare les oblidava a casa].
L’àvia Maria Domingo Valero, va néixer a Barcelona de família originària de Sollana, València. Filla única de Miguel i Maria, era pacient i tolerant com poques persones he conegut. Qualitats que va heretar en Xavier, a més d’assemblar-s’hi molt físicament. Entre moltes altres coses, d’ella vam aprendre a triar les taronges al mercat.
Esteban i Maria es van conèixer a La Vanguardia, ella també hi treballava. La primera filla que van tenir va ser Pili, la meva mare. Poc després va néixer l’Esteban. Pocs anys després, la Glòria. I, gairebé sis anys després d’ella, el quart i darrer, en Xavier.
A la Pili la van fer «su madrinita». La diferència d’edat entre ells era de 12 anys, similar a la diferència que hi ha entre en Xavier i jo mateixa, i la que tinc amb en Xavi, el fill d’en Xavier. Potser per això en Xavier era alhora una mena d’oncle i germà gran incondicional.
Al carrer Muntaner 83A va viure moments molt feliços. Era una família nombrosa, alegre, divertida amb un sentit de l’humor ple de jocs de paraules. Quan el meu avi els feia callar, perquè s’esvalotaven, deien «ya está el capitán sifón» i tots acabaven rient. Però no penseu que el meu avi no s’imposava; era una persona molt recta, com poc després va saber el meu pare, l’Eduard, quan es va incorporar a la família.
L’Eduard i la Pili, amb el temps, li van acabar donant sis nebots a en Javier, onze nebots-nets… i una te ha hecho un joven tío-bisabuelo de dos.
La següent incorporació a la família va ser la Maria Dolors, la Paloma, a qui l’Esteban conqueria duent-la de passeig en un biscooter! Biscooter que va passar una bona temporada desmuntat rere el sofà de la meva àvia. L’Esteban i la Maria Dolors van donar tres nebots més al Xavier. Que també l’han fet oncle-avi.
Com va dir Neruda: «como en un naufragio hacia adentro nos morimos, como ahogarnos en el corazón, como irnos cayendo desde la piel al alma», en Xavier va viure moments difícils i tristos.
Quan tenia 17 anys va morir el seu pare amb 60, tres dies després de patir un vessament cerebral. Per ajudar sa mare, no va poder dedicar el temps que calia per ser arquitecte; i treballant i estudiant alhora es va fer arquitecte tècnic. Aparellador, en deien aleshores.
Als 25 anys, un mes abans que els humans féssim la primera petjada sobre la lluna, en Xavier va perdre la seva estimada germana Glòria. En banyar-se en un riu l’estiu dels seus 15 anys, la Glòria va fer una pneumònia greu que —sense antibiòtics— la va obligar a passar un any al llit, cosa que li va conferir una aura especial, una bellesa fràgil i una delicadesa de pensament. I, com a seqüela, una insuficiència mitral.
Per a en Xavier la desaparició de la Glòria va ser un cop encara més fort. Vivien junts amb sa mare a Muntaner 83A, tenien el mateix sentit de l’humor… els hi agradaven els mateixos jocs de paraules, posar mots a les persones… reien, llegien, escoltaven música junts… Orfeu Negro.
Però com deia Benedetti: «después de todo, la muerte es sólo un síntoma de la vida»
La Glòria havia demanat a en Xavier que no deixes de fer els plans que tenia, encara que ella no sobrevisqués a la cirurgia cardíaca a cor obert que li havien de fer a París. Seguint els plans, doncs, el 4 d’octubre del 1969 es va casar amb Mari Paz Barrull.
Quan va néixer el seu fill Xavi i, sobre tot, quan ells dos es van quedar sols, m’admirava com en Javier cuidava el seu fill. Em feia molta gràcia com aprofitava les sobres: «vamos a combinar estos guisantes que sobraron el otro día con jamón dulce que compré la semana pasada» I resultava un plat ben bo. O com reflexionava en veu alta «Vaya, me he olvidado de poner esta camiseta en la lavadora! Pero bueno, en realidad, tampoco cabía nada más!». … es va desviure pel seu fill i dues feines alhora.
En Xavier estava molt orgullós del seu fill Xavi, per ser un nano sa, esportista, perquè va triar una professió de dedicació als altres, ara al Transfronterer a Puigcerdà. I, perquè en incorporar la Marta i els seus, va fer créixer més la ja nombrosa família.
I, sobre tot, perquè quan al final quan es van girar les tornes, va ser en Xavi qui cuidava d’en Xavier.
Un epitafi romà del segle 2n de la nostra era diu: «Mentre vaig viure, se’m va permetre ser estimat i pietós amb els meus. I també animós per a tot. Marxeu, estimats viatgers, sense mi, i marxeu si és possible al costat dels meus. Però us prego que, en passar davant d’aquesta tomba, llegiu el meu nom i digueu: ‘Que et sigui la terra lleu i que les teves despulles reposin dolçament en ella.’» reblant la idea de Horaci: «Així no moriré del tot», perquè en ser recordada, la persona perdura.
En Xavier perdura en tots els qui l’hem conegut. Javier, para mí fuiste un incondicional más hermano mayor que tío. Aprendí de la Cuba de Batista, conocí al primerísimo Serrat, aquell que va trobar dues sabates que hi havia a la neu; con aquel al que llamabais «el cigarra», compartirse tienda en el campamento en las milicias de Castillejos. Conocí a Montoliu, a Brassens, a BB King, a Coltrane, a John McLaughlin… y tantos otros. Me llevaste a conciertos a Barcelona, Terrassa …
Eras un asiduo del Festival de Jazz de Vitoria, al que conseguiste arrastrar a Maite. Anualmente encontrabas a tus conocidos profundamente jazzófilos como tú. Pocas personas en Barcelona saben más música de jazz de la que sabes tu… Quizá porque desde pequeño escuchabas por el patio cómo practicaba Tete. Querías escribir tu conocimiento organizándolo por épocas, instrumentos, intérpretes, tendencias… no llegamos a tiempo.
Compartimos algunos genes que han mutado poco en la familia, como el de organizarnos las libretas.
Sin ser abuelo ni creyente acompañaste puntualmente a catequesis a los hijos de Patrícia. Això sí, als caputxins. Y no hiciste más, porque no se te pidió. Porque tomaste para ti esta forma de ser cuidadora de la familia.
Cuando acompañabas a los niños a catequesis no ibas solo. Ibas con Maite tu fiel compañera de los últimos 30 años. Desde que os conocisteis no os separasteis más. I tú, que eras más bien solitario, ampliaste la ya de por sí familia numerosa: ganaste suegros, cuñados y más sobrinos. Y, más adelante, más sobrinos-nietos. Ganaste l’Ametlla de mar, lugar que te cautivó. Maite te daba marcha para viajar al Yemen, a Perú, a Nueva York o a Mestanza. Tú, le dabas sosiego. Os complementabais. Superasteis juntos las enfermedades de los dos. Hasta ahora. Esta vez no ha sido posible.
Vull manifestar la meva admiració cap a la Maite Pijuan. Una dona de vida rica que va triar millorar els darrers anys de vida del seu home amb una dedicació absoluta, quan ell transitava per una malaltia que ja sabia que era perra, perquè havia viscut setmana a setmana l’evolució de la Pili, quan acompanyava en Javier.
Tampoco quiero olvidarme de mencionar a Lola, cuyos esmerados cuidados le fueron tan bien a Javier, a quien ha acompañado hasta el último aliento. Literal. Però avui el protagonista és en Xavier.
No podemos más que lamentar que «se nos haya ido como del rayo un hombre bueno, en el mejor sentido de la palabra bueno». Honrado, generoso, templado, discreto, taciturno, incondicional … y tozudo.
Con un sentido del humor, para nada relacionado con la carcajada, más bien con la sonrisa socarrona de medio lado.
I com «La vida dels morts perdura en la memòria dels vius», per recordar-lo una estona més, us proposo dedicar els següents minuts a veure imatges de la seva vida alhora que sentirem música que a ell li agradava. Primer sonarà Song for my father, d’Horace Silver, interpretada per l’Horace Silver Quintet. En Xavier la va incloure en el disc de memòria per al meu pare. Avui va per ell com a pare i per a en Xavi.
Sentirem «Y yo me iré y los pájaros seguirán cantando» incluido en el libro Poemas agrestes, de Juan Ramón Jiménez escrito en 1911. Recita Jesús Quintero.
I acabarem amb Le Jardin d’Hiver, de Benjamin Biolay i Keren Ann, en la versió instrumental de Jacky Terrason, que en Xavier va incloure en el disc que va preparar per al seu casament amb l’estimada Maite. És la versió preferida d’en Xavier.
homenaje de sus amigos de Vitoria
