Dimecres 30 de setembre vam fer el primer cafè científic de la tardor. Com estem en temps de pandèmica, la fem mixta: presencial i per zoom. Eloïsa Matheu, de Sons de la Natura, ens va parlar sobre El despertar de la ciutat durant la reclusió dels humans. Ens va anar responent una a una les preguntes proposades sobre l’ocupació per la fauna de l’espai que deixàvem buit els humans durant el temps de reclusió per evitar contagis durant la pandèmia. Sobre tot, hem sentit molt més el cant dels ocells, que ens han fet prendre consciència de la natura. Però, ha estat només una percepció per la baixada de la remor de la ciutat? Quins animals s’han pogut sentir més? Han entrat a la ciutat animals que habitualment no hi entren?
Eloïsa ens confirma el que sabíem. Durant la segona quinzena de març, a l’abril i el maig, a les ciutats i els pobles grans, ens vam adonar que amb nosaltres hi vivia una fauna de la que habitualment no n’érem conscients; ha estat més acusat sobre tot en el cas dels ocells. Rebia whatsapps amb gravacions per identificar les espècies. Normalment eren pardals o gavians. Què va passar en aquell període? Doncs, bàsicament hi van intervenir dos factors; d’una banda, la baixada de l’activitat humana, que va causar una disminució de sorolls, i, sobre tot, l’absència de persones al carrer. I, sobre tot, que vam tenir temps per a la contemplació des de finestres i balcons; temps per descobrir el nostre entorn mitjançant l’observació i l’escolta. Segur que els pardals i els gavians hi eren la setmana anterior, però poc hi van parar atenció; en canvi, en temps d’antropopausa, se’ns van fer paleses. Al bosc van deixar de sentir-se avions, no deixaven esteles al cel. A ciutat, hi havia força menys vibració provocada per la remor dels motors.
So i soroll
Quina és la diferència entre so i soroll? És complicat definir el so, perquè més que una variable física és la nostra percepció d’un fenomen físic. La vibració de l’aire arriba a les nostres oïdes i neurones i ho percebem com un so. Per això, l’experiència de l’escolta, com la del mirar -que segurament estem més avesats a fer-ho-, produeix una sensació molt personal i distinta segons les persones. Per això es fa difícil descriure el cant d’un ocell, és agut? és rítmic? Els dies de confinament sentíem el so des de casa perquè no teníem soroll. Però com definir el soroll? És un so desagradable o molest? També costa de definir, perquè hi ha persones que els molesta el cant dels ocells o de les granotes.
Alguns especialistes es dediquen a estudiar paisatges sonors, tot el que s’aprecia per les nostres oïdes en un moment i en un lloc determinats. I el que s’aprecia en un paisatge sonor està composat per tres tipus de fonts: la geofonia, els sons provocats pels elements no vius de la natura (vent, pluja, aigua, mar…) i que, en determinats paisatges, poden predominar; els sons d’éssers vius (ocells, granotes, insectes…), que és la biofonia; i l’antropofonia, que és el conjunt de sorolls que produïm els humans i les nostres activitats, molt incrementada des de finals del segle XIX. I aquí entra el concepte soroll. Abans d’aquesta data, s’havia recollit com de sorolloses eren les ciutats, amb carros, mercats, gent cridant, bèsties, campanes… però no hi havia tecnologia. Amb ella ha entrat el problema. Les màquines i els vehicles componen l’antropofonia que fa el soroll.
Sonogrames
Els sonogrames són representacions gràfiques, normalment en dues dimensions, que analitzen els fenòmens sonors. Sobre l’eix d’abscisses (X) s’hi representa el pas del temps; sobre l’eix d’ordenades (Y), la freqüència -com en una partitura, els sons més aguts són dalt i els greus, baix.
El primer sonograma que ens proposa és el d’una nit a la selva de Borneo. Destaca la distribució dels sons, els sons més intensos són representats per convenció en els colors clars. I també la distribució de freqüències en què emeten els animals per poder-se comunicar. Cada espècie canta en una freqüència determinada i amb un ritme i una intensitat característics, de manera que tots els éssers vius es poden comunicar sense trepitjar-se. Ha estat una adaptació, perquè tots es volen fer sentir. Ens posa el so corresponent al sonograma on es poden distingir més clarament el so de les granotes, que són els senyals més marcats. Els altres són cants d’insectes.
El segon cronograma és d’un dia a les vuit del matí a l’Eixample de Barcelona, abans del confiament. A les freqüències més greus hi ha més intensitat; la taca groga de la part inferior no representa biofonies, sinó antropofonies: correspon al soroll dels cotxes. Per sobre en l’eix, es distingeix la representació del cant d’ocells, com ara de pit roig, que resten pràcticament emmascarats pel so humà. De vegades en un bosc de muntanya, el so d’un torrent també pot emmascarar el cant dels ocells. El que ha passat durant el confinament és que ha desaparegut aquest soroll de fons.
En la comunitat mèdica ja hi ha consens que el soroll provoca malalties. A la fauna també l’afecta, tot i que de diferent manera segons l’espècie, la intensitat o l’època de l’any, perquè els ocells, i altres animals, utilitzen el so per a comunicar-se: per trobar parella, per marcar territori, a la primavera els polls han d’aprendre a cantar escoltant els seus pares. I davant el soroll, les espècies reaccionen diferent, poden interrompre l’activitat, amagar-se, emetre crides d’alarma o, més sovint, restar el silenci o canviant algun dels patrons propis de comunicació acústica. Però en general veuen reduït el seu territori, perquè el so n’abasta menys; i els pares canten menys, perquè els resulta inútil. En un bosc, el soroll d’un avió que passa ve seguit d’un silenci que pot durar minuts. Prop d’un aeroport, la biofonia no s’arriba a recuperar mai més. Els ocells de ciutat vocalitzen més fort i eviten les freqüències més greus, que són les que s’emmascaren amb els sorolls provocats pels humans.
Fisiològicament s’ha detectat en les femtes nivells més alts de glucocorticoides, un reflex de l’estrès que provoca el soroll. En els cetacis (i en els peixos), els sons que produïm en el mar habitualment, o les proves nuclears -d’una quantitat terrible de decibels- els estaborneixen, els poden provocar lesions a les oïdes i avaraments col·lectius. El soroll ho canvia tot.
Què ha passat durant l’antropopausa?
L’antropopausa que ens hem vist obligats a fer ha anat molt bé per adonar-nos-en d’aquesta situació. Per als animals ha anat en part bé, perquè la reducció dràstica dels nivells de soroll i de presència humana ha baixat el nivell d’estrès de la fauna, que ha ocupat l’espai que hem deixat buit. A més de la nostra disposició a la contemplació, els ocells també s’han pogut moure més lliurament pel carrer, amb confiança, per l’absència de persones. Podien cantar amb menys intensitat i amb un registre més variat. Com va coincidir amb l’època de reproducció dels ocells, s’han pogut comunicar sense interferències. També ha afavorit l’època de migració pre-nupcial. Altres animals, com cabirols i porcs senglars han ocupat vies, les carreteres, han entrat a les poblacions… llocs on habitualment no s’atreveixen. Però molts especialistes consideren que ha estat una trampa ecològica: hem deixat que creguessin que havien ocupat uns espais que, pocs mesos després, hem tornat a ocupar-los nosaltres. De fet, durant el confinament mateix al Centre de Fauna de Torreferrussa han rebut molts animals ferits que deambulaven tranquil·lament per la carretera i “el” cotxe que passava els enxampava. D’una altra banda, al terrat de casa d’Eloïsa, a l’Eixample, on habitualment criaven gavians, enguany no ho han fet. Interpreta que és justament perquè als terrats hi havia molta més gent fent activitats. També s’ha comentat que els coloms de la plaça de Catalunya tenien gana, perquè ningú no els donava menjar com estaven acostumats.
Observant els resultats de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), que fa el seguiment d’algunes espècies d’ocells terrestres per a determinar les tendències demogràfiques, s’ha confirmat l’èxit reproductor, és a dir, el nombre de polls. S’ha trobat que totes les espècies han tingut un percentatge de cries molt superior a altres anys, entre el cinquanta i el setanta-cinc per cent superior. Només dues espècies, el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el verdum (Carduelis chloris), no els ha anat bé el confinament des del punt de vista demogràfic. Va coincidir la nostra sortida amb el desenvolupament dels polls?
Eloïsa ens posa sons gravats des de la finestra de casa seva de mallerengues (Parus major), pardals (Passer domesticus), tórtora turca (Streptopelia decaocto) -darrerament se la veu més, fins i tot dins la ciutat, perquè ha augmentat la seva àrea de distribució de manera natural-, gavians (Larus michahellis)… totes sense el soroll de fons de motors que ho emmascara tot. També ens fa arribar un vídeo en què una cuereta (Motacilla alba) aprofita un futbolín en desús per a fer el niu a la porteria! (en facebook).
El projecte Silent Cities
Quan va començar el confinament un grup francès va engegar el projecte Silent Cities, en què demanaven voluntaris que es trobessin en ciutats i que de manera continuada poguessin gravar des de les seves finestres. S’havia de fer amb unes gravadores determinades que es poden programar per enregistrar de manera continuada un minut i nou de pausa. Així, Eloïsa va gravar un minut de mostra de cada deu des de l’u d’abril fins al 31 de juliol.
L’objectiu era conèixer quina era la fauna de la ciutat que apareixia durant l’antropopausa i veure com evolucionava, entre les espècies animals, i quina relació hi havia entre la biofonia i l’antropofonía. Darrerament s’està desenvolupant l’ecoacústica, una branca de l’ecologia que pretén estudiar els ecosistemes a través del so. A partir de les gravacions, mesuren la intensitat de so que hi ha, les diferents freqüències i com es distribueixen dins l’espai sonor. Amb aquestes dades obtenen un índexs acústics que van seguint. No detecten les espècies, però valoren la biodiversitat.
A la mostra que ens duu Eloïsa es pot veure reflectit el so de la ciutat a l’Eixample diversos dies a diverses hores. El temps de cada requadre és d’un minut. S’aprecia el silenci més marcat de la tercera setmana de gravació.
Òbviament, l’activitat varia segons les hores. S’enregistra soroll de cotxes i, en un moment, una ambulància. Altres freqüències (com ara les línies entremig dels sonogrames, especialment destacables el dos de maig) no s’ha atribuït encara què corresponen. A mesura que al juny ens desconfinàvem, la franja vermella de so antropogènic pujava. Quan va poder anar a Collserola, va enregistrar el mateix fenomen a Can Balasc, des d’on s’enregistra el peatge dels túnels de Vallvidrera i el tren, reflectit en el so periòdic greu. El so vermell de la nit correspon al cant de les granotes. Hi ha moltes dades recollides que cal depurar, estudiar i comparar, tenint en compte que als diferents països els protocols de tancament han estat diferents, tot amb models matemàtics de codi obert.
Com són els cants dels ocells?
Molts animals emeten crides de perill, inquietud o alarma. És conegut l’exemple de les mones vervet (Chlorocebus pygerythrus), que emeten crits diferents si el perill ve per aire (un àguila), per terra (un lleopard) o per les branques (una serp); i que darrerament, exemplars d’una espècie del mateix gènere, han afegit un de nou quan senten drons! Molts ocells tenen un repertori ampli (potser quinze o vint vocalitzacions diferents), reclams si hi ha fonts d’aliment, quan volen en estols, quan migren, de contacte… En canvi, altres, amb poques vocalitzacions ja fan.
Eloïsa explica que l’equip de gravació de fa anys, amb les bobines magnetòfon i les piles, pesava força. Com una bobina només durava un quart d’hora, per gravar bé esperava el moment oportú per pitjar el “rec”. De manera que les gravacions antigues són menys sorolloses, potser per què hi havia menys soroll o potser per què se seleccionava més què es gravava. Certament, també es perdria algun cant esperant la pausa sonora. Ara deixen les petites i lleugeres màquines digitals gravant al bosc i van a recollir-la un mes més tard. I el material obtingut han donat resultats sorprenents. Com deia en Jorge Wagensberg “Primero llega la solución; y luego, la pregunta.” Explica Eloïsa que, en el camp de la gravació de sons, l’aparició de les gravadores de llarg termini s’han adonat que s’han enregistrat els ocells que migren durant la nit. Abans potser només se sentia un petit “xiic”; però, un cop interpretat a qui correspon, es pot seguir la ruta migratòria. I no només de grans ocells com les cigonyes (Ciconia) o els bernats (Ardea cinerea), sinó també d’ocells petits de cant, que se sabia que migraven per l’anellament. Abans se sabia que anaven del Delta de l’Ebre, per exemple, a un determinat lloc d’Àfrica; ara se sap quina és la ruta concreta que fan gràcies a les vocalitzacions dels ocells que migren i que detecten diferents gravacions. Els aficionats s’avisen quan senten un reclam de migració i seqüencialment van seguint un estol que vola a cent metres d’alçària! Identificant les espècies, han descobert rutes de migració que ningú no imaginava; han recollit una informació rica i valuosa, que intercanvien amb grups europeus i d’Estats Units. I, tot això, des de la tardor de 2019!
En el cas de les migracions, no sabem com els afecta el soroll. Sí es coneix que la il·luminació humana els despista: els atreu i col·lisionen contra objectes que troben en ruta. Als Estats Units han sorgit grups defensors de la natura que volen delimitar zones protegides del soroll humà, evitant que hi passin avions, cotxes i persones, i afectin la fauna de la zona. Seria meravellós per nosaltres i per la fauna que es fes aquí.
Com reconeixeu els ocells de nous entorns on aneu a gravar?
En general, les amb guies de camp d’ocells trobes imatges de les espècies, però poca informació sobre el cant. Quan, en realitat, especialment en boscos amb poca llum, és més fàcil sentir-lo que veure’ls. Abans del desplegament de tots els estris generalitzats de gravació i de les bases de dades per internet, gravàvem el que sentíem i després, a l’estudi, intentàvem trobàvem l’equivalència entre els noms i els sons. Ara, per internet trobes recursos, com xeno-canto, una base de dades amb els cants dels ocells d’arreu del món, que et facilita la preparació dels viatges. A posteriori, pots enviar una gravació a un portals i te la identifiquen, o s’hi acosten i et donen pistes i opcions per arribar a esbrinar a quina espècie pertany un determinat cant. Des de fa uns anys el birdwatching s’ha professionalitzat i, als diferents països trobes guies que reconeixen els ocells pel cant. De vegades només coneixen el nom local, però.
Amb la tecnologia digital tot és més senzill, hi ha molts més aparells, i més econòmics, que fan bones gravacions. Quan a Barcelona es va publicar l’Atles d’ocells de la ciutat, format per fitxes i un CD amb els sons, l’acollida a les escoles i entre els aficionats va posar de manifest que, quan dones eines, la gent s’anima!
Què destacaries del confinament?
Vaig passar el confinament des d’un xamfrà de l’Eixample. El que destacaria, no és tant un animal o un altre, sinó la quantitat i la distribució gràcies a la qualitat més neta de l’aire, sobre tot de nit i de matinada. Pel temps alliberat, vam veure ocells en migració, que segurament no haguéssim vist. Durant el confinament, com no hi havia la màscara de so que tenim habitualment, als carrers i prop dels plàtans de Barcelona vaig sentir ocells que habitualment els sento als parcs, com ara el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el mosquiter (Phylloscopus collybita), la cadernera (Carduelis carduelis), molts verdums (Carduelis chloris) o gafarrons (Serinus serinus). He gaudit amb els falciots (Apus apus) i els ballesters (Apus melba). També vaig enregistrar ratpenats a freqüències més baixes, cosa que habitualment costa força. Per tant, el que diria és que no he gaudit d’una espècie en concreta, sinó de la possibilitat de sentir-les totes.
Per acabar, Eloïsa ens anima a escoltar la natura en qualsevol lloc; agafar l’hàbit d’escoltar és una experiència agradable. Només cal allunyar-se una mica del soroll i parar atenció. I pots entrenar l’oïda per distingir els cants. A l’hivern també pots donar aliment als ocells des del balcó; no és convenient fer-ho a la primavera, perquè s’acostumen i no fan la dieta variada que interessa per al desenvolupament dels pollets. Menjar i aigua. En el camp, ara és el moment de sentir saltamartins, grills i someretes. És molt agradable conèixer la natura que t’envolta.
Més informació a Cosir i repuntejar
Les fantàstiques migracions dels ocells, cafè científic amb Sergi Sales (24/09/2016)
Espais i ocells de Sarrià (06/06/2013)
Els cicles en els sons de la natura, cafè científic amb Eloïsa Matheu (17/05/2013)
Més que rates i coloms, cafè científc Margarita Parés (20/05/2010)
Cafè científic: el nostre reflex en l’entorn, amb Joan Pino (23/09/2010)
Més informació
Un estudio revela que algunos animales identifican el ritmo de las canciones. República de las ideas (21/05/2020)
The great imitator. Soundimage (11/05/2020)
Flowers respond to pollinator sound within minutes by increasing nectar sugar concentration. Ecology letters (08/07/2019)
Ocells de Sarrià. A Mapa Verd de Sarrià
Servei d’informació ornitològica de Catalunya.
Compartiendo cantos de aves de todo el mundo.
Trucos para identificar a las aves por su canto y reclamo.
Atles dels ocells nidificants de Barcelona (2017)
Reeves; Hubert (2000): Aves, maravillosas aves. Editorial Crítica
Ackerman, Jennifer (2018): El ingenio de los pájaros. Editorial Ariel
Imatge destacada: Institut Català d’Ornitologia (ICO): resultats preliminars dels possibles efectes del confinament sobre els ocells (12/05/2020)
